Renovació teatral (postguerra–1970s) i Manuel de Pedrolo

(11) Renovació teatral (postguerra — anys 70)

Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60 el règim franquista va començar a autoritzar algunes obres en la llengua catalana, encara que estaven limitades a la publicitat en premsa i ràdio. Es va produir una recuperació del teatre a Barcelona, mentre a València es vivia una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià.

Durant els anys 60, a les universitats es començà a fer un nou teatre que buscava un públic amb un nivell cultural més elevat. Aquest teatre seguia nous corrents: teatre avantguardista, surrealista i de l'absurd. En els anys 70 apareixen grups que ofereixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques, com la provocació. Les companyies teatrals que destaquen són: Els Joglars i Els Comediants.

• Corrents: teatre avantguardista, surrealista, teatre de l'absurd.
• Tècniques i enfocaments: provocació, recerca d'un públic cultural, noves formes escèniques.
• Situació lingüística: autorització limitada d'obres en català; presència de diglòssia a València.

(12) Manuel de Pedrolo: obra teatral i temes

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha recorregut tots els gèneres literaris i ha tractat molts temes i tècniques diferents.

En només cinc anys va escriure un total de 13 obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles i relacionada amb el teatre de l’absurd. En obres com Cruma, Homes i No i Situació bis planteja l’autenticitat de l’home des de premisses amb les quals explica que, quan més autèntic és l’home, més incapaç és de comunicar-se amb el món exterior; va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat i, per últim, va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica política i social.

El seu teatre, per tal de burlar-se del franquisme, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar l’acció: peces sense geografia ni història; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Pedrolo reivindicava per la seva obra el teatre abstracte, no l’absurd.

• Extensió: més d’un centenar de títols.
• Temes centrals: autenticitat, existència, llibertat, crítica social i política.
• Estil: personatges simbòlics, acció sense ancoratge geogràfic ni històric, plantejament existencialista.