La Revolució Russa i la Creació de l'URSS: Causes, Fases i l'Era Stalinista

Introducció

La Revolució Russa del 1917 va suposar un fita històrica de gran importància perquè va donar origen a un nou país, l'URSS, amb una societat comunista. Aquest país es va convertir en el primer i més important país socialista del món fins a la seva desaparició el 1991. La Revolució Russa guarda diverses semblances amb la francesa del 1789: per exemple, la influència d'ambdues es va estendre fora de les seves fronteres, però mentre que en el cas francès va significar el pas de l'absolutisme a un sistema liberal (va ser una revolució política), a Rússia es va passar directament a un estat socialista (va ser una revolució més social que política).

Situació de Rússia abans de la Revolució

A finals del segle XIX i començaments del XX, Rússia es trobava en una situació molt endarrerida a nivell polític, econòmic i social.

Escònomicament, Rússia estava en una situació d'endarreriment i pobresa en comparació amb la majoria de països europeus. El capitalisme només s'havia desenvolupat en algunes ciutats i la majoria de la població era rural. Les propietats agrícoles eren quasi totes de la noblesa, i els nombrosos camperols vivien en condició de serfs, sense dret a la propietat. El sistema econòmic i social era més propi de l'antic règim, i la industrialització només va començar en zones geogràfiques molt determinades, i en molts casos es devia al capital d'origen estranger.

Políticament, Rússia encara era una monarquia absoluta de tipus autocràtic, és a dir, que l'emperador o tsar era també el cap suprem de l'església ortodoxa. El poder del tsar era absolut, i es recolzava en l'exèrcit i l'església per a mantenir-lo.

L'oposició al tsar i a la situació general de Rússia estava formada per quatre grups:

• Populistes: eren moviments de camperols que demanaven un repartiment més just de la propietat de la terra.
• Partits o grups liberals: els seus membres eren burgesos que volien acabar amb els privilegis de la noblesa per a tenir més poder econòmic i polític.
• Anarquistes: formats per obrers i camperols. Tenia prou importància a Rússia, i solia actuar de manera violenta, amb atemptats terroristes.
• Marxistes: els seus membres eren obrers de les ciutats, però dins d'ells existien dues corrents:
  • Menxevics (o minoritària): volien realitzar una revolució més moderada i liderada per la burgesia, sense arribar a crear un estat obrer.
  • Bolxevics (o majoritaris): eren més radicals i disciplinats, i seguien de molt més estricte les teories marxistes. La seva intenció era fer una revolució socialista dirigida pel proletariat. El seu líder principal era Vladímir Ilitx Ulianov, més conegut com a Lenin.

La Revolució del 1905

Aquesta revolució, encara que no va triomfar, va ser un primer avís del que anava a passar el 1917. Els canvis econòmics, la pobresa i l'acció dels diferents grups d'oposició al tsarisme van començar a crear un clima de descontentament general i de protesta.

Els principals reclamadors de l'oposició i bona part de la població es podien resumir en un repartiment just de la riquesa, llibertats i drets bàsics per a la població, i un sistema polític de tipus més liberal, sense absolutisme. Tosa aquesta situació va originar una sèrie de manifestacions i protestes populars, que finalment van ser sofocades per l'exèrcit i per les promeses del tsar de realitzar canvis al país.

En aquesta revolució del 1905 va destacar l'aparició dels anomenats soviets o consells, unes assemblees populars formades per obrers i camperols i que dirigien i organitzaven a les masses de la població.

La Revolució del 1917

Revolució de febrer

Després de la revolució del 1905, el tsar va crear una assemblea legislativa anomenada Duma, i va tractar de fer canvis en la propietat de la terra. Però aquests canvis no van tenir molt d'èxit i van resultar insuficients per a l'oposició.

La situació va empitjorar enormenment a partir del 1914, quan Rússia va participar en la I Guerra Mundial com a aliada de la Gran Bretanya i França. La guerra va ser un desastre per a Rússia i va patir importants derrotes que van perjudicar encara més a l'economia. Es va produir una manca d'aliments que, afegida a les derrotes militars i a les elevades pèrdues en vides humanes, va augmentar l'oposició de la població a la política del tsar, i d'aquesta manera va esclatar una nova revolució a Sant Petersburg al febrer del 1917.

La causa directa d'questa revolució va ser tota la situació desastrosa provocada per la guerra, però no cal oblidar les causes profundes provocades per la situació econòmica, política i social anterior a la guerra, així com l'acció dels grups opositors.

La revolució va començar quan la població va eixir al carrer demanant la fi de la guerra i els obrers van començar una vaga general, que va ser recolzada pels soldats. Els soviets, formats per obrers, camperols i també per soldats, van començar a dirigir i organitzar a les masses. Amb quasi tot el país en la seva contra, el tsar va haver d'abdicar.

La Duma o assemblea legislativa es va fer càrrec del govern, que va començar a realitzar reformes polítiques (llibertats) i socials (millora de la situació dels obrers), però va decidir continuar en la I Guerra Mundial, així que molta població va començar a seguir les instruccions dels soviets i no del nou govern. En aquesta situació va ser nomenat president del govern, d'ideologia menxevic (moderat), del qui s'esperava que fes reformes més profundes i abandonara la guerra.

Mentrestant, Lenin i els bolxevics anaven guanyant força, sobretot entre la classe obrera i els soviets. Lenin va defensar sempre que la revolució de febrer era insuficient, i que s'havia de fer-se següent:

• Abandonar immediatament la I Guerra Mundial.
• Deixar de donar suport al govern moderat.
• Realitzar una revolució perquè el proletariat prenguera el poder.

Aquesta forma de pensar va provocar que Lenin i Kerenski s'enfrontaren, però els bolxevics van anar guanyant poder sobretot gràcies a què Kerenski no va voler abandonar la guerra. Quan els bolxevics van poder controlar els soviets de Sant Petersburg i Moscou, Lenin va considerar que havia arribat el moment d'androcar per la força al govern de Kerenski, i realitzar una revolució obrera.

Revolució d'octubre

Aquest va ser el moment més important de tota la revolució russa, i va ser la que va convertir a Rússia en un nou estat socialista inspirat en la ideologia marxista.

Lenin va fer una crida a la població perquè es rebel·lara, i a l'octubre del 1917 va començar un alçament liderat pels soviets que estaven controlats per bolxevics (el de Sant Petersburg estava dirigit per Troski, un bolxevic col·laborador de Lenin), per part de l'exèrcit i la marina, i per obrers armats, que van assaltar el Palau d'Hivern (seu del govern). Kerenski va aconseguir fugir i Lenin va passar a ocupar el poder.

La seva primera missió va ser organitzar un nou estat socialista. Per això es va organitzar un govern anomenat Consell de Comissaris del Poble, presidit per Lenin, amb el poder executiu. El congrés on es reunien tots els soviets va passar a anomenar-se Soviet Suprem i tindria el poder legislatiu. Totes aquestes institucions, seguint la idea de la dictadura del proletariat, estaven controlades pel partit bolxevic, que a partir del 1918 va passar a anomenar-se Partit Comunista.

Les primeres mesures del nou govern van ser les següents:

• Expropiació de les terres de la noblesa, església i corona, que van ser per als camperols.
• Dret d'autodeterminació per als pobles que formaven part de l'imperi rus.
• Els obrers controlarien les empreses on treballaven.
• La banca va deixar de ser privada i va quedar en mans de l'estat.

A més d'això, una mesura prioritària va ser abandonar la I Guerra Mundial. Lenin va signar la pau de Brest-Litovsk amb Alemanya, per la qual Rússia va perdre enormes territoris: Finlàndia, Polònia, les repúbliques del Bàltic i Ucraïna. Això significava perdre també els recursos econòmics que hi havia en aquests territoris. Encara que es tractava d'un tractat prejudicial per a Rússia, Lenin es va veure obligat a signar-lo a causa de les contínues derrotes militars i per a eixir com més aviat millor de la guerra.

Un altre fet a destacar va ser que la capital de Rússia es va traslladar de Sant Petersburg a Moscou.

La Guerra Civil (1918-1922)

La revolució havia triomfat en gran part de Rússia, però algunes zones eren contràries als bolxevics. D'aquesta manera va esclatar una guerra civil entre el govern bolxevic i la resistència, formada per partidaris del tsar, part de l'exèrcit i les classes privilegiades (església i noblesa). Aquests van formar l'anomenat Exèrcit Blanc, que va tenir el suport de potències capitalistes (Gran Bretanya, EUA, França), que no volien el triomf d'una revolució socialista a Europa.

Mentrestant, el govern bolxevic va haver de reorganitzar un nou exèrcit per a defensar la revolució. Troski va ser l'encarregat de formar el nou Exèrcit Roig, dins del qual hi havia comissaris polítics per a vigilar que els soldats seguiren la ideologia comunista.

Al poc de començar la guerra, els bolxevics van decidir executar al tsar i a tota la seva família. Després d'envair Ucraïna, la guerra civil va acabar amb la victòria de l'Exèrcit Roig (1921).

En plena guerra civil, amb el país dividit i aiat pels països estrangers enemics, la situació econòmica va arribar a ser crítica. Per aquest motiu, el govern bolxevic va imposar l'anomenat comunisme de guerra, consistent en una sèrie de mesures molt estrictes basades que l'estat controlara per complet l'economia: això incloïa tot el comerç, empreses i transports, es van prohibir alguns drets sindicals, i obrers i llauradors havien d'obeir les ordres del govern com si foren soldats. Aquestes mesures tan radicals van provocar el rebuig de part de la població, així que quan va acabar la guerra, Lenin va modificar la política econòmica per a no perdre el suport del poble.

La NEP i l'URSS

La nova economia de Rússia va estar basada en la NEP (Nova Política Econòmica), la principal característica de la qual va ser tractar de combinar l'economia controlada per l'estat amb la propietat privada de tipus capitalista, encara que això es va plantejar com una solució temporal, ja que la idea era la desaparició total de la propietat privada a llarg termini. El que volia aconseguir amb la NEP era augmentar de forma ràpida la producció, millorar les condicions de vida de la població, i guanyar el suport al govern del nombre més gran de persones possible.

Un altre fet important va ser que el 1922 Rússia es va convertir en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), en la qual podien integrar-se les repúbliques que havien format part de l'antic imperi rus. Ho van fer totes excepte les tres del Bàltic. El Partit Comunista controlava tots els aspectes de la vida política i social de la nova URSS.

Amb l'excusa d'exercir la dictadura del proletariat i dels problemes interns i externs de fora, moltes llibertats bàsiques van desaparèixer o van ser limitades: la llibertat de premsa, d'expressió, religiosa, etc., així que l'URSS es va quedar convertida en un país no democràtic. El Partit Comunista era l'únic permès i representava el nou estat soviètic.

Dins del Partit Comunista també hi havia dues corrents: Lenin i Troski defensaven que perquè la revolució triomfara s'havia d'estendre fora de Rússia, per més països europeus. Altres, com Josef Stalin, opinaven que el millor era assegurar la consolidació interna del comunisme a Rússia.

Quan Lenin va morir en 1924, es va produir una autèntica divisió dins del partit per a veure qui seria el seu successor i quines mesures es prendrien respecte a alguns temes:

• La NEP (de la qual alguns membres del partit no eren partidaris).
• La política exterior (expansió de la revolució per països estrangers o no).
• El fort control que l'estat i el partit, que ja eren quasi la mateixa cosa, tenien sobre la societat.
• La progressiva desaparició d'elements democràtics a causa del sistema de dictadura del proletariat.

Tot semblava indicar que Troski seria el successor al front de l'URSS, però finalment Stalin, de forma molt hàbil, va aconseguir un nombre més gran de partidaris i va ser nomenat president del partit el 1928. Troski es va convertir en el seu enemic i va ser desterrat a Sibèria, i més tard expulsat del país.

L'era stalinista

Stalin va dirigir l'URSS de forma quasi absoluta del 1928 fins a la seva mort, el 1953. La seva etapa va marcar l'inici del govern centralista a l'URSS, ja que Stalin va ser un autèntic dictador que va imposar un model de poder autoritari, tant a l'estat com al Partit Comunista.

Economia

A nivell econòmic i social, Stalin es va posar com a objectiu una societat definitivament sense propietat privada i una economia amb molta indústria. Per a això va eliminar la NEP i al seu lloc va crear els plans quinquennals i la col·lectivització de tota l'economia.

Els plans quinquennals representaven el control absolut de l'economia per part de l'estat, i centraven la seva atenció en l'agricultura i la indústria, sobretot la pesada. Per poder fer-ho, aquests dos sectors haurien de ser col·lectius. El capital necessari per a l'augment de la indústria procedia dels altres sectors (agricultura, mineria, etc.), de manera que quasi no van quedar recursos als treballadors per a millorar el seu nivell de vida. L'estat es quedava amb quasi tots els beneficis per a seguir potenciant la indústria.

L'agricultura va ser col·lectivitzada per complet. Per a això es van crear els koljós, granges cooperatives de propietat col·lectiva, on els camperols s'autogovernaven per a treballar les terres que eren propietat de l'estat, que era qui realment controlava tota la producció agrícola.

Tots aquests canvis econòmics van ser difícil a l'inici: alguns camperols que tenien terres privades i gaudien de millor situació (com els kulaks) van oposar-se a treballar de forma col·lectiva però van ser durament castigats, i als primers anys hi van haver moments d'escassetat i manca de resultats. No obstant això, amb el pas dels anys i de nous plans quinquennals, l'URSS va començar a convertir-se en una important potència agrícola i industrial.

Política interior

El partit i l'estat es van convertir en la pràctica en la mateixa cosa, tot això controlat fermament per Stalin. Les opinions contràries van ser prohibides i tots els membres del partit van quedar obligats a seguir la línia oficial del partit, que era la del seu màxim líder, Stalin.

La dictadura del proletariat es va convertir en realitat en la dictadura de Stalin sobre el proletariat. El seu caràcter dèspota i el fet que l'URSS era l'únic país comunista al món van provocar que Stalin veure enemics per tot arreu, tant dins del país com a l'exterior. Com a resultat, Stalin va iniciar un procés d'eliminació política de tots els seus rivals o de qualsevol sospitós de ser enemic de la revolució.

Amb els anys, aquestes persecucions es van agrupar i van donar origen a les anomenades purges o depuracions, un període de terror al qual van ser empresonats, desterrats o executats milers de sospitosos pel simple fet de tenir idees diferents a les de Stalin. Les purges van afectar tant als membres del propi partit, com a l'exèrcit i a la població en general. Es calcula que quasi 3 milions de russos van morir víctimes del terror stalinista. Un d'ells va ser Troski, enemic de Stalin, que a pesar de viure fora del país va ser assassinat per ordre d'aquest.

Altres aspectes de la vida política a l'URSS van ser la propaganda, per a exaltar el socialisme i criticar als seus enemics (feixisme i capitalisme), i també el culte a la personalitat de Stalin, consistent que la seva figura i imatges eren venerades quasi com si fóra un déu, i les seves decisions no podien discutir-se mai. També es va elaborar la primera constitució de l'URSS en la qual es dia que els soviets eren la base política del país. Però aquests ja no eren lliures, sino que estaven sota el control del partit. En les eleccions per a triar als membres dels soviets només podien presentar-se membres del Partit Comunista, i lògicament els que seguien la línia oficial.

Per a acabar, la dictadura de Stalin va afectar als nacionalistes d'algunes regions de l'URSS, ja que els defensors del dret a l'autodeterminació també van ser reprimits per Stalin.

Política exterior

A nivell internacional, la nova URSS es va trobar des del principi aïllada de la resta de potències mundials, ja que tots eren capitalistes i consideraven la revolució socialista com una amenaça. Al llarg d'alguns anys, països com la Gran Bretanya van intentar combatre contra la revolució, però finalment es van veure obligats a reconèixer el triomf del socialisme.

Una de les preocupacions de Stalin va ser defensar l'URSS de possibles atacs enemics, ja que era l'únic país del món amb aquest sistema socioeconòmic. Per això, Stalin va tractar de millorar les seves relacions internacionals, i fins i tot va voler que l'URSS formara part de la Societat de Nacions, encara que això finalment no es va produir i l'URSS va continuar prou armada.

La situació va canviar quan van sorgir els règims feixistes a Itàlia i sobretot a Alemanya, ja que eren enemics radicals del socialisme soviètic. Això va provocar que Stalin tractara de formar part de qualsevol aliança o pacte contra els països feixistes. Per exemple, l'URSS va intervenir en la Guerra Civil espanyola (1936-1939) donant suport al govern de la República espanyola contra el cop d'estat del general Franco, de tendències feixistes.

No obstant això, l'URSS va seguir sense trobar suports entre els països democràtics occidentals per dos motius bàsics: eren països capitalistes i desconfiaven del socialisme de l'URSS, i també eren països democràtics que rebutjaven la dictadura de Stalin. Així, per increïble que puga semblar, Stalin va acabar fent un pacte amb Hitler, curiosament el seu principal enemic.

Aquesta sorprenent jugada va tenir diversos motius:

• Només un dictador com Hitler podia ser capaç de firmar un pacte amb un altre dictador com Stalin, encara que un fóra feixista i l'altre, comunista.
• Stalin va considerar que, davant de la política cada vegada més agressiva de Hitler, existia el risc que aquest atacara l'URSS, per la qual cosa el millor era evitar ser el seu enemic.
• Finalment, aquests dos dictadors tenien en comú el seu interès per ocupar Polònia, així que signant un pacte podrien repartir-se-la si l'envaien.
• El 1939, Hitler i Stalin van firmar el pacte germano-soviètic de no agressió.

Només un mes després, va començar la II Guerra Mundial quan Hitler va atacar Polònia amb la tranquil·litat de saber que l'URSS no intervindria en defensa d'aquesta última, sino tot el contrari. Aprofitant l'atac alemany, Stalin també va envair la part est de Polònia i els dos dictadors es van repartir aquest país.

Aquest "pacte de conveniència" entre dos dictadors que en realitat s'odiaven va acabar el 1941, quan Hitler va atacar l'URSS, fet que canviaria definitivament el curs de la guerra.