Saber Filosòfic vs. Mític: Origen i Concepció de la Realitat
Les investigacions científiques depenen dels interessos i de les fonts de finançament. Estan condicionades pels valors i creences (tant científiques com extracientífiques), i també pel grau de cooperació i per la competència entre els diversos centres d’investigació.
Les ciències han fragmentat la realitat i el coneixement mitjançant l’especialització, oposant-se clarament al saber filosòfic, que aspira a ser globalitzador i interdisciplinari.
El Saber Filosòfic: Del Mite a la Raó
El saber filosòfic neix com a resposta alternativa al saber mític. El mite expressa una concepció dual de la realitat: un àmbit diví i un altre de natural. Segons aquesta concepció, l’àmbit natural (on es troba l’ésser humà) està supeditat al diví. Tot el que hi passa s'explica i s'origina en les divinitats. Així, qualsevol fenomen natural —una tempesta, l’erupció d’un volcà, set anys de sequera, l’embogiment d’una persona, una epidèmia o la victòria en una batalla— s’interpreta com a producte de la voluntat dels déus.
D'altra banda, el grau de civilització i desenvolupament tecnològic de les societats on neix el pensament mític és molt reduït, cosa que comporta una total dependència del medi. En aquest context, s’entén millor que la natura sigui concebuda com una força caòtica i un poder incontrolable per als humans. La concepció mítica de la realitat estableix el sentit de l’existència humana, propugnant una actitud de pietat envers els déus. Cal retre’ls culte i oferir-los sacrificis, si cal, per captar la seva benevolència. D'aquesta manera indirecta, s'espera regular mínimament el funcionament del món natural.
El saber mític és irracional perquè no es presenta com un coneixement crític, discutible ni reflexiu. Està codificat per la tradició i estableix valors i normes. Si llegim qualsevol dels mites més cèlebres de l’antiguitat —com el mite de Sísif, el de Prometeu, el del laberint, el del naixement d’Europa, el de Perseu o el de la fundació de Roma—, hi veurem, de forma més o menys explícita, l’establiment de valors, ensenyaments morals, prescripcions i prohibicions. El saber mític és també dogmàtic i incontrastable, ja que relata fets i esdeveniments que no podem comprovar.
Etimològicament, mythos, un mot grec, significa ‘llegenda, faula’. Per això s’aplica generalment a llegendes simbòliques de caràcter religiós, ja que el mite és inconcebible sense la presència d’un àmbit diví o sagrat que regeix el món natural. Des d’aquesta perspectiva, el discurs mític es troba també en religions com el cristianisme, l’islam, el judaisme o el budisme, per exemple, en l'explicació de l’origen de l’univers.