El Sector Públic en les Economies Modernes: Funcions, Organització i Regulació

1. El paper del sector públic en les economies modernes

L'Estat intervé en l'economia de dues formes:

1. Com a legislador i àrbitre del sector privat, configurant i mantenint el marc institucional en el qual operen les empreses i els individus, abaratint els costos que han de suportar i fent possible l'extensió i el funcionament dels mercats.

2. Com a participant dels mercats:

• Regula els preus, les quantitats i les normes de qualitat dels productes a intercanviar, fixant salaris mínims, tarifes elèctriques, normes de qualitat alimentària, etc.
• Acudeix als mercats de fons prestables.
• Per mitjà de la Hisenda Pública corregeix els resultats que s'obtenen en els mercats.

Objectius del sector públic

El sector públic tracta de garantir els següents objectius:

• Pal·liar o eliminar els «fallos del mercado»: situacions de falta de competència, efectes externs o béns públics.
• Modificar la distribució de la renda per aconseguir equitat mitjançant una política de despesa pública que realitzi abundants transferències en efectiu (subsidi per desocupació) o en espècie (educació), finançades mitjançant un sistema d'impostos progressiu.
• Reduir les pertorbacions de l'economia per aconseguir un equilibri de creixement en el qual siguin compatibles els nivells elevats d'ocupació i l'estabilitat de preus.

El sector públic disposa de dos instruments genèrics: les regulacions i la hisenda pública. Ocasionalment ha utilitzat un tercer instrument, l'empresa pública, però es troba en desús en els últims anys.

Fallos del sector públic

• Les decisions públiques o governamentals poden estar influïdes per grups de pressió, electors i polítics que defensen interessos parcials.
• La gestió de recursos públics pot plantejar problemes d'eficiència, ja que els serveis públics no estan sotmesos a competència.
• Els possibles fallos del sector públic plantegen la qüestió de si l'Estat realment compleix els seus objectius o si, en canvi, crea noves distorsions econòmiques.

En una economia cada vegada més internacionalitzada, la integració institucional en el marc dels països de la UE ha cobrat una especial importància.

2. Delimitació i organització del sector públic

Hi ha tres nivells de govern: central, autonòmic i local. Cada nivell està format per administracions públiques i empreses públiques:

• Les administracions públiques (AAPP) actuen pel criteri d'autoritat i la major part dels seus ingressos s'obté de manera coactiva mitjançant el sistema tributari.
• Les empreses públiques participen en els mercats. La seva importància és molt menor que la de les AAPP.
• A nivell estatal, amb la finalitat d'assolir determinats objectius estratègics.
• A nivell de comunitats autònomes (CCAA), amb la finalitat de gestionar de manera més àgil determinades àrees.

Des de la integració a Europa cal comptar amb les institucions de la Unió Europea, que intervenen en l'àmbit de les regulacions i en l'hisendístic.

Espanya és un dels països occidentals més descentralitzats: el sector públic central és responsable del 59% de la despesa pública, i les administracions territorials, del 41% restant.

Components del sector públic

• Sector públic central: perd pes en el conjunt de la despesa pública en favor de les comunitats autònomes.
  • Administració central: realitza transferències a altres administracions (Estat i organismes autònoms).
  • Seguretat Social: gestiona el nucli de l'Estat del Benestar, la protecció social. Sistema de finançament mixt.
  • Empreses públiques estatals.
• Administracions territorials:
  • CCAA: gestionen el 30% de la despesa pública i ocupen el 53% del total del sector públic.
  • CCLL (entitats locals): gestionen el 12% de la despesa pública i ocupen el 26% del total del sector públic.
• Sector públic europeu: saldo positiu per al nostre país, que s'ha anat reduint en els últims anys. L'ampliació cap a l'Est, el progrés d'Espanya i les dificultats dels principals contribuents nets, com Alemanya, que han obligat a replantejar els Fons Estructurals i de Cohesió, n'explicarien la reducció.

3. Les regulacions

Marc institucional de l'economia espanyola al final del franquisme

• Una hisenda raquítica.
• Un elevat intervencionisme regulador.
• Una economia tancada i rígida.

Hi va haver un acord generalitzat sobre la necessitat d'una doble reforma del marc institucional:

• Modernitzar la hisenda per aconseguir un sector públic més ampli i equitatiu.
• Liberalitzar les regulacions bàsiques que afectaven el sector privat.

La transició a la democràcia, els Pactes de la Moncloa, la Constitució de 1978 i la integració a la UE van fer possible la reforma fiscal i van afavorir el procés de liberalització i desregulació de l'economia.

Situació actual

A començaments del segle actual, l'economia espanyola és una economia molt oberta, els mercats són molt més flexibles i la hisenda és similar en mida i composició a la dels altres països desenvolupats.

En els últims anys les polítiques reguladores han adquirit un nou protagonisme, per diverses raons:

• Els compromisos derivats de la integració monetària europea i la cultura de l'estabilitat.
• El major protagonisme del mercat exigeix regles més clares.

Criteri d'avaluació adoptat: la seva idoneïtat per garantir un funcionament eficient i equilibrat dels mercats, per contribuir al creixement autosostingut de l'economia a llarg termini i a la cohesió social.

Elements positius i negatius dels canvis regulatoris (segons l'OCDE)

Positius:

• Més transparència.
• Menor discrecionalitat de l'Administració.
• Simplificació dels procediments administratius.
• Creació d'institucions com la CNMC o la CNMV.
• El to liberalitzador.

Qüestions pendents:

• L'escassa qualitat d'algunes normes.
• La seva abundància.
• Els problemes de coordinació entre nivells de govern.