Sociolingüística i polítiques de normalització lingüística

Sociolingüística

Sociolingüística: disciplina que estudia aspectes de variació lingüística, com el contacte entre llengües.

Llengua minoritzada

Llengua minoritzada: llengua que, dins del seu territori, ha patit restriccions dels seus usos.

Bilingüisme i multilingüisme

Bilingüisme / Multilingüisme: l'ús de dues o més llengües per part d'una mateixa persona o d'una comunitat. L'expressió mínima d'aquest fenomen és el bilingüisme.

Bilingüisme individual

Bilingüisme individual: ús de dues llengües per una persona. Tipus:

• Simètric: les domina igualment.
• Asimètric: domina més una que l'altra.
• Instrumental: s'aprèn la segona llengua per necessitat.
• Passiu: s'entén la llengua però no es parla.
• Actiu: es parla regularment amb competència.

Bilingüisme territorial i social

Bilingüisme territorial: coexistència de dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat, sovint amb dues zones segons la llengua predominant.

Bilingüisme social: utilització de dues llengües en un mateix territori, sovint amb una llengua autòctona i una altra sobrevinguda.

Diglòssia i normalitat lingüística

Diglòssia: ús desigual de dues llengües o varietats dins d'un mateix territori; una té prestigi i usos formals, l'altra té usos menys formals o restringits.

Normalitat lingüística: fer que la llengua minoritzada sigui utilitzada per tothom i per a totes les funcions socials.

Procés d'estandardització

El procés d'estandardització és el procés orientat a fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i a disposició de tots els parlants. Es poden identificar quatre condicions bàsiques:

• Selecció: la selecció d'una varietat geogràfica existent o la combinació de més d'una.
• Normalització: establiment de normes per al seu ús oral i escrit.
• Adequació: adequació de la varietat a tots els usos i àmbits.
• Acceptació: acceptació per part dels parlants i en tots els contexts.

Una llengua normalitzada ha de disposar d'un estàndard, és a dir, una varietat neutra, supradialectal i amb un grau de formalitat mig-alt.

Varietats dialectals

Les varietats dialectals tenen a veure amb la variació territorial (varietat geogràfica), però també amb la variació que es produeix al llarg del temps (històrica o generacional) i amb la que depèn de l'extracció social dels parlants (estats socials).

Tipus de varietats

• Varietats històriques i generacionals: al llarg de la vida de la llengua podem constatar com neixen certs mots i en desapareixen d'altres.
• Varietats socials: usos que fan de la llengua determinats sectors socials. Per exemple, l'argot és una parla privada que un grup social adopta com a senyal distintiu.
• Varietats geogràfiques: delimiten el domini lingüístic en blocs territorials. En el cas del català, es pot distingir entre el català oriental (que inclou el rossellonès, l'alguerès i el català central) i el català occidental (nord-occidental i tortosí).

Models de configuració de l'estàndard

Hi ha tres models principals de configuració d'una llengua estandard:

• Model unitarista: una varietat geogràfica s'imposa a les altres, que es consideren inferiors.
• Model composicional: l'estàndard és la síntesi dels dialectes existents.
• Model d'estàndards autònoms: conviuen diversos estàndards sense que això impedeixi la consciència d'unitat de la llengua.