Solucions a la Crisi Econòmica: Keynes, New Deal i Altres Models
La Resposta Keynesiana a la Crisi Econòmica
La crisi es va superar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, però abans es van intentar diverses solucions. Una de les respostes més influents va ser la de John Maynard Keynes. Ell defensava que les crisis són causades per la manca de demanda i proposava una redistribució de la riquesa. Keynes creia que els salaris havien d'augmentar per així incrementar la demanda. Si s'aconseguia millorar la situació de la classe obrera, es treballaria millor i es reduirien els conflictes socials i laborals.
Com que la demanda cau durant una crisi, Keynes defensava que l'Estat s'havia de convertir en el motor de l'economia. Per exemple, generant ocupació mitjançant la construcció d'obres públiques. Una segona proposta de Keynes va ser que, en època de crisi, no s'havien d'augmentar els impostos. Per tant, l'Estat s'havia d'endeutar per garantir la creació d'infraestructures i ocupació. La seva teoria, però, no implicava un endeutament il·limitat, sinó una inversió pública estratègica per a la recuperació econòmica.
El New Deal de Roosevelt: Intervenció i Reformes
El New Deal va ser una de les respostes a la situació americana a partir de 1932, sota la presidència de Franklin D. Roosevelt. Les seves polítiques es poden sintetitzar en els següents eixos:
- Intervenció de l'Estat en la construcció d'infraestructures públiques.
- Participació en les empreses i el sector agrari per evitar la caiguda dels preus i mantenir-ne l'equilibri.
- Intervenció i control de l'Estat en les institucions financeres (borsa, bancs).
- Intervenció de l'Estat en la política monetària, que es va concretar amb una devaluació del dòlar.
Roosevelt, a més, va impulsar reformes orientades a millorar les condicions econòmiques i laborals de la classe obrera. Aquestes reformes es van centrar en:
- L'afavoriment de la lliure sindicalització de la classe obrera.
- L'establiment d'un salari mínim.
- La creació d'un programa d'ajuda als aturats i a les persones socialment excloses.
- L'intent de crear una seguretat social pública (sistema sanitari gratuït).
Aquest fort intervencionisme en l'àmbit econòmic i social va provocar l'oposició d'una part de l'empresariat americà, la qual cosa va contribuir a una segona recessió. Com que no hi estaven d'acord, van reduir les inversions, agreujant la crisi. El New Deal no va ser la solució definitiva per sortir de la crisi (Crack del 29), però sí que va aportar una estabilitat econòmica molt important al país. Els Estats Units van sortir definitivament de la crisi amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, quan la indústria americana va proveir els països aliats.
El Model Escandinau: L'Estat del Benestar
La manca d'inversió privada va portar l'Estat a intervenir per assumir algunes funcions econòmiques i a invertir per generar riquesa i ocupació, així com per millorar la situació econòmica dels seus ciutadans. A poc a poc, aquest intervencionisme va evolucionar cap al model de l'Estat del benestar, en el qual l'Estat es feia càrrec dels aturats, de l'ensenyament, promovia l'habitatge social, etc. Aquest model es va acabar incorporant, després de la Segona Guerra Mundial, a la resta d'Europa.
La Resposta Alemanya: Autarquia i Rearmament
El model alemany és molt diferent als anteriors, ja que correspon a un règim polític autoritari. Hitler va centrar la política econòmica en l'autarquia, és a dir, l'autosuficiència i la no dependència de l'exterior, com a via per sortir de la crisi. Paral·lelament a aquesta política autàrquica, cal tenir molt present la política de rearmament, duta a terme per Alemanya durant aquest període. Aquesta política de rearmament només és sostenible si hi ha una guerra. Finalment, l'Estat va incidir sobre els preus.