Tales a Parmènides: Orígens de la Filosofia Grega

Tales de Milet

1. Un científic pràctic

Sabem que va viure a Milet, la més rica de les ciutats comercials de la costa de l’Àsia Menor, i que l’any 585 aC va predir un eclipsi.

Va fer estades freqüents a Egipte per buscar una explicació a les crescudes anuals del riu Nil. En aquest viatge a Egipte també va idear un mètode per calcular l’altura de les piràmides per l’ombra que projectaven.

El perfil que se’ns dibuixa del primer filòsof el presenta com un observador de la natura i un teòric de la política: un home del seu temps, ocupat a donar als seus conciutadans idees que servien per interpretar els fenòmens naturals i per facilitar la solidaritat entre els grecs.

2. El savi distret

És cert que hi ha raons que justifiquen aquestes suposades «distraccions», però n’hi ha que podrien tenir un caràcter ideològic que pretenia ridiculitzar tot el que tenien de creador i revolucionari les idees d’aquests homes.

3. On es troba la filosofia de Tales?

Les activitats de Tales es podrien anomenar «científiques», més que no pas «filosòfiques», si emprem una terminologia moderna. Però va fer un seguit d’afirmacions que s’han considerat plantejaments filosòfics. És seva la teoria que l’aigua ho sustenta tot.

Tales de Milet afirmava que la Terra surava sobre l’aigua com un tronc. Afirma que l’aigua és l’origen de totes les coses.

Per bé que aquesta idea tingués relació amb mitologies egípcies, el fet que la Terra no només no fos immòbil, sinó que es recolzés sobre un altre element, trencava les opinions tradicionals. La Terra era, doncs, una illa petita que es mantenia a l’aigua com a matèria originària.

Els fenòmens de la natura només es podien començar a entendre partint de l’observació de l’aparença de les coses. Aquesta manera de percebre el món, encara que fos molt limitada, assenyalava l’única possibilitat d’arribar al seu sentit i al seu ésser.

Anaximandre: Justícia i immensitat

Anaximandre de Milet, va viure entre el 610 i el 547 aC aproximadament. Se li atribueix:

• Haver escrit un llibre «de la natura». És molt possible, tanmateix, que el fet d’haver escrit un «llibre» sigui una interpretació molt posterior i que només hauria pretès, emprant la incipient escriptura, fixar en papir alguna de les seves idees «de la natura».
• Haver utilitzat el gnòmon per mesurar el temps i l’altura del Sol amb la seva ombra.
• Haver estat el primer «que va dibuixar sobre un tauler un mapa de la terra habitada», i construir una mena d’esfera on es representaven els astres.
• Admetre la pluralitat de mons i l’etern moviment de les coses.

Anaximandre continua el camí de Tales i, d’aquesta manera, es comença a interpretar d’una manera més «racional» la relació de l’home amb l’univers que l’envolta.

Transmet una idea fonamental: la d’un ordre en el procés de la realitat, tant en l’àmbit de la natura, com en el territori moral.

També s’atribueix a Anaximandre l’ús del terme ápeiron «com a principi i element de les coses existents, i que conté tota la causa del naixement i la destrucció del món». La realitat ha de ser una cosa indeterminada, imprecisa, com un fons originari que només es determina quan es concreta amb les múltiples aparences del món.

Anaxímenes: L’aire i l’univers

Anaxímenes també va viure a Milet. Les referències d’Aristòtil, Teofrast, Plutarc, etc., ens el presenten com a astrònom i ocupat a estudiar la natura, la forma i el moviment dels cossos celestes.

El concepte que serveix a Anaxímenes com a fonament de les coses és l’aire, per bé que la paraula aire no tradueix exactament el terme grec aér, que era una cosa semblant a aquella boira amb què els déus protegien els seus herois en les batalles.

Totes aquestes opinions sorgien de l’observació dels processos naturals, com ara la pluja, l’evaporació, la formació dels núvols, i fins i tot, de l’observació de la mateixa respiració com a principi de vida. D’aquesta manera Anaxímenes va arribar a la idea d’una respiració del cosmos que viu i dóna vida.

Anaxímenes suposa també que aquestes formes més o menys denses del vapor que configura el cosmos són la causa dels diversos fenòmens amb què es fa present la realitat.

Heràclit: L’aristocràcia i el canvi

1. El lógos

La filosofia d’Heràclit comença amb un to de marcada agressivitat.

El logos és una paraula fonamental de la filosofia grega, de tota filosofia. Té un significat de matisos múltiples; però potser el centre d’aquests és «allò que l’home parla».

El logos uneix els homes en una comunitat de significats; tradueix en sons l’experiència que tenim del que és real i, al mateix temps, descobreix i sintetitza la suposada «significació» del que ens envolta.

Els homes són testimonis, amb les seves paraules, d’aquest altre logos «comú» que, com a racionalitat, manifesta la fraternitat amb la natura. Una experiència que ens mostra la unitat oculta en la diversitat aparent de les coses. No descobrir aquesta unitat és el greu error de «la majoria dels homes, que no reflexionen sobre les coses que tenen al davant i, fins i tot, un cop instruïts, no comprenen res, sinó que mantenen les pròpies opinions». Sembla que Heràclit intueix aquí el món interior que va reeixint en els éssers humans i que està condicionat per les situacions històriques, socials, familiars, que a cadascú li ha tocat viure.

2. L’harmonia dels contraris

«El camí que puja i el camí que baixa són un i el mateix». La realitat, en aquest cas el camí, és indiferent als caminants. Són les paraules i l’home els que relativitzen el que és real.

«Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, sacietat-fam. Li succeeix el mateix que al foc, que, quan es barreja amb l’encens, rep el nom de l’aroma que desprèn». Un foc que transforma la matèria i que és exemple d’aquesta divinitat que tot ho iguala i que també és, com el logos, expressió de la seva unitat. Però aquesta unitat és de «tensions oposades» i esdevé «harmonia com en l’arc o la lira».

Harmonia en grec vol dir «unió». Un món ple d’oposicions que, malgrat tot, harmonitzen i es conjuguen. És cert que aquesta intuïció de la diversitat contraposada recorre els fragments d’Heràclit; però en el reconeixement d’aquestes oposicions hi trobem un concepte nou: la possibilitat.

El món no tan sols és allò que és real, el món també és allò que és possible, i aquesta possibilitat ja es troba present en el joc dels oposats, en les «aparents» i sempre harmonitzades contradiccions. «Per això cal saber que la guerra és tot, que la justícia és discòrdia i que tot s’esdevé necessàriament mitjançant aquesta lluita».

3. El riu que se’ns endú

Potser la imatge més coneguda d’Heràclit per expressar el flux continu de les coses, és la d’aquell riu «en què si entrem l’aigua que corre sempre és diferent» (tot flueix).

4. El foc amagat i l’ànima

Com els rius que sempre estan en moviment, el foc també és un element que mostra el fons inestable de la realitat: «Aquest cosmos, el mateix per a tothom, no l’ha fet cap déu ni cap home, sinó que ha estat, és i serà foc sempre viu, que s’encén i s’apaga segons una mesura».

La intuïció del foc com a creador de vida expressava també la sorpresa davant d’aquesta manera de ser ardent i destructora on, per sota de les coses i la seva aparença, es descobria l’alè del misteri. Per això, el foc també és llum i expressa la intel·ligència: «el foc és intel·ligent i causa de l’organització de totes les coses».

El foc com a metàfora de la llum que la intel·ligència projecta sobre les coses és un foc compassat pel logos, fruit de la intel·ligència i fonament del món: «Totes les coses es transformen en foc i el foc en totes les coses, de mateixa manera que l’or es converteix en mercaderia i aquesta esdevé or».

Els «anomenats» pitagòrics: el poder dels nombres

1. Pitàgores de Samos

Els estudiosos de la filosofia grega parlen del pou sense fons del «pitagorisme». Suposem que va existir un personatge amb aquest nom que va néixer al voltant del 570 aC a Samos.

Sabem que des de Samos va emigrar al sud d’Itàlia i que s’establí a Crotona on fundà una mena de comunitat, en la qual no solament es cultivaven sabers diferents com la matemàtica, sinó que, a més, va estar marcada per pràctiques secretes, que encara feien més evident el caràcter de l’estrany fundador.

D’entre les notícies sobre Pitàgores i els seus en destaquem només dues: la primera es refereix a l’organització de la vida comuna regida per preceptes rigorosos.

L’altre tema important relacionat amb l’escola pitagòrica va ser la seva activitat política. Hi ha qui afirma que el seu estil de vida, el seu «elitisme», provocava el rebuig del poble i dels grups democràtics; d’altres, que el ressentiment de Ciló, un conciutadà de Crotona que no havia estat admès a la secta, va provocar la revolta popular.

2. L’ànima i el món

La relació dels grecs amb la natura es va fomentar en un respecte gairebé sagrat,

L’ànima, com la natura, també té en ella mateixa el principi del moviment i, segons Aristòtil «els pitagòrics creien que l’ànima és aquesta pols que hi ha en l’aire, per la qual cosa s’introduïa en el nadó mitjançant la respiració».

Els anomenats pitagòrics es van dedicar a les matemàtiques i les van fer progressar. Absorts en els estudis matemàtics, van creure que els principis de les matemàtiques eren els principis de tots els éssers.

Veien en els nombres les raons i les proporcions de l’harmonia. Veient, doncs, que tot s’assemblava als nombres van pensar que els elements dels nombres són els elements de tots els éssers i que la totalitat del cel era l’harmonia i el nombre.

Parmènides d’Elea: un colon immobilista

1. En el carro de la veritat

Parmènides va viure a Elea com un colon aristòcrata i «va organitzar la seva ciutat amb lleis tan excel·lents que, cada any, els magistrats feien jurar als ciutadans que sempre actuarien d’acord amb les lleis de Parmènides.

2. El pròleg d’un viatge

Parmènides va compondre un poema. Els seus personatges són aparentment pacífics: la Veritat, la Justícia, l’Opinió, el Camí, el No-ésser, el Naixement, la Necessitat.

L’escriptura era un descobriment recent per als grecs i escriure havia de ser una empresa complicada. D’una altra, al mateix temps, que pretenia comunicar-se més enllà de la simple conversa diària i volia manifestar les seves experiències intel·lectuals havia de recórrer a les formes tradicionals com ara, sobretot, el poema èpic.

És molt possible que el pensament aristocràtic de Parmènides emprés aquesta forma èpica, en la qual s’havien educat els grecs i que expressava en certa manera el més «conservador» de la tradició.

Els fragments conservats del poema permeten endevinar que s’articulava en tres parts: una menta d’introducció; una exposició de la via de la veritat, i una tercera part que tractava de la via de l’opinió dels mortals.

3. La via de la veritat

El terme veritat que apareix amb tanta força en el poema no es basa en l’experiència: «Ser i pensar són la mateixa cosa».

Malgrat que el pensament de Parmènides es mou en un determinat ordre ideal, aquests versos permeten, a més, una interpretació sociològica que no és aliena a la ideologia dels aristòcrates d’Elea.

4. El que és l’ésser

El fragment vuitè exposa els atributs d’aquest ésser, que és: «increat, indestructible, complet, immòbil i infinit».

L’ésser assumeix en ell mateix totes les «manifestacions» del que és real, com si dins de les coses hi hagués un vincle que les subjecta i organitza.

Era una idea metafísica, malgrat que aquest mot encara no existís. En aquest ésser es trobaven els trets d’una determinada manera de filosofar que podríem resumir:

• Se sintetitza tot el món de l’experiència i la realitat en un a estructura que absorbeix i elimina totes les varietats.
• L’ésser és el límit del pensament.
• El pensament «s’intel·lectualitza».
• La història de la filosofia es mourà des d’aquest moment entre aquests dos camins: un que du a la realitat; un altre que roman en la ment.