Teatre i Assaig Català: De la Postguerra a l'Actualitat
La renovació teatral de la postguerra als anys 70
Després de la Guerra Civil i durant el franquisme, el teatre en llengua catalana va ser prohibit als escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat, però a partir de 1946 va reprendre les seves activitats. Un dramaturg destacat d’aquesta època és Josep Maria de Sagarra.
Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials.
Els grups de teatre independent, apareguts al llarg dels anys seixanta, van aspirar a fer una renovació profunda del teatre de l’època i la van dur a terme desmarcant-se dels circuits tradicionals.
A la darreria dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral. Es va produir una expansió de les tècniques de treball col·lectiu i un trencament de les fronteres entre sala i escena. Era l’època dels «muntatges».
Finalment, cal esmentar que el desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de manera molt directa amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. Un altre dramaturg valencià destacat és Manuel Molins.
L'obra teatral de Manuel de Pedrolo
L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris.
L'ambició del projecte narratiu de Pedrolo es mostra en la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i també per l'esforç d'introduir dins de la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.
La seva obra més ambiciosa és la sèrie Temps obert. Pedrolo va escriure, entre 1958 i 1963, un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb el teatre de l’absurd. Cruma, Homes i no i Situació bis són algunes d’aquestes obres.
Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció.
Els temes que articulen la seva obra dramàtica són principalment la mort i la comunicació entre els homes, l'autenticitat, el sentit de l'existència i, sobretot, la llibertat.
Característiques de l'escriptura teatral actual
A partir de 1975, i durant ben bé deu anys, la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. Els protagonistes eren aleshores els directors.
Cap a la darreria dels vuitanta, la paraula es va revaloritzar com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que tenia d’organització d’imatges i d’acció. Aquesta nova producció no tindrà res a veure amb la dels anys anteriors.
L'actualitat està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral. Es tracta d'un autor que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle. Ja no és l'escriptor que elabora un text literari que després serà concretat per un escenificador, sinó l'autor dramàtic que s'implica en tot el procés de producció. L'exemple més significatiu d'aquests nous autors és Sergi Belbel. Les temàtiques principals són d'abast tant individual (com la crisi de parella) com col·lectiu (com el racisme).
Un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català ha estat la seva capacitat d’adaptació a espectacles diversos.
Benet i Jornet: teatre i món audiovisual
Josep Maria Benet i Jornet va començar una nova etapa per al teatre català. Les primeres obres de l’escriptor s’insereixen en els postulats del realisme històric. Aquesta base realista del seu teatre va ser progressivament reformulada per mitjà de l’experimentació formal.
Berenàveu a les fosques reprenia el teatre realista i analitzava críticament la realitat de la postguerra. La mala recepció d’aquest treball el va dur a un teatre més imaginatiu.
A Revolta de bruixes, Benet hi planteja un dels temes crucials del seu teatre: el conflicte entre el compromís, la realitat i la raó.
Paral·lelament a aquestes obres, Benet en publica unes altres adreçades a un públic infantil o juvenil i també comença una carrera com a creador de guions per a sèries de televisió. Des d'aleshores, practicarà regularment el teatre infantil i la televisió.
L'última fase de la seva producció dramàtica va afectar la temàtica i els aspectes concrets de l'estètica teatral. En aquest canvi va influir la seva relació personal amb Sergi Belbel.
Durant aquests anys, Benet ha mantingut la producció de teatre infantil i juvenil i l'ha ampliada per al mitjà televisiu.
La repercussió de l'assaig de Joan Fuster
Joan Fuster és l'assagista més important de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La seva obra es pot classificar en tres blocs:
- Obres de temàtica humanística i general, com L'home, mesura de totes les coses.
- Obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians, com Nosaltres, els valencians.
- Obres de crítica i història literàries: en aquest apartat destaquen els estudis dedicats als clàssics valencians, com Ausiàs March, i als autors contemporanis, com Vicent Andrés Estellés.
Els assajos de Fuster responen sempre a una mateixa actitud: la voluntat de comprendre un fet o un problema i d'establir, a partir d'aquest, un examen de consciència.
El conjunt de la producció literària de Fuster es va constituir aviat en una referència estimulant de normalitat cultural per a la societat valenciana.
La influència de Nosaltres, els valencians ha estat profunda en la societat valenciana. El llibre de Fuster va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per fer desaparèixer el provincialisme i construir una cultura nacional i moderna al País Valencià.
Joan F. Mira i la reflexió contemporània
Joan Francesc Mira és autor, també, d'una producció assagística abundant. Es tracta d'un conjunt d'articles que solen partir d'una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari. Aquests són un producte del columnisme d'opinió.
Temes com el nacionalisme o la relació entre la cultura i el poder ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se'n deriven. Mira s'hi ha dedicat des del compromís amb el seu país i la seva cultura.
La majoria de les reflexions de Mira sobre la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o sobre el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme són vàlides per a qualsevol societat occidental. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar que la problemàtica que catalans i valencians tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món.