Teoria de la personalitat de Freud, la qüestió del subjecte i el positivisme
Teoria de la personalitat de Freud
Freud concep la personalitat humana a partir de la tensa correlació entre tres estructures distintes: l’això, el jo i el superjò. Aquestes instàncies expliquen la dinàmica entre impulsos inconscients i mecanismes conscients d’adaptació i censura.
Estructures: l’això, el jo i el superjò
L’això és la zona més profunda de la psique; és inconscient i està dominat pel principi del plaer. Els seus impulsos són de dos tipus:
- Eròtics: instint de la vida i de la cura.
- Tanàtics: instints de la mort i de l’agressivitat.
El jo és l’estructura racional, majoritàriament conscient; és la persona com a subjecte de coneixement, afectes i actituds en contacte amb el món extern. En el jo domina el principi de realitat i l’esforç per adaptar-se al món real i a les normes ètiques i socials.
El superjò és en gran part inconscient i es refereix a l’assimilació de les normes de la societat en la qual la persona es troba des de la infància. És la seu de la consciència ètica i social: el superjò censura i castiga impulsos o actes innobles i aprova els nobles. També se l’anomena l’«ideal del jo».
Funcions i dinàmiques
La personalitat, segons Freud, resulta de la tensió i l’equilibri entre aquestes tres instàncies. Les conflictes entre això, jo i superjò expliquen molts comportaments, fòbies i mecanismes defensius. Aquesta teoria integra tant desitjos conscients com inconscients, i relaciona principis apol·linis i dionisíacs en la vida psíquica.
La qüestió del subjecte
La noció de subjecte ha estat objecte de nombrosos plantejaments filosòfics. A continuació es presenten alguns dels punts de vista clau:
- Dualisme antropològic platònic: l’home es divideix en cos i ànima, matèria i esperit; soberania de l’esperit objectiu i matemàtic, caracteritzant el subjecte racionalista.
- Dualisme cos-ment cartesià: defensa una separació entre res cogitans i res extensa, emfatitzant la racionalitat com a base del subjecte.
- David Hume: sosté que, si mira dins seu, no troba cap subjecte permanent; això el porta a desconfiar de l’existència d’un jo continu, en no tenir proves clares i definitives.
- Kant: concep el subjecte com una condició invisible i ordenada, un marc intel·ligible on situar els noümens —per exemple, Déu o la immortalitat de l’ànima— però que no formen part del coneixement empíric directe.
- Freud: amb la teoria de la personalitat considera que tenim tres instàncies dins el nostre psiquisme: l’això, el jo i el superjò; aquestes resumeixen perfectament temors i desitjos, conscients i inconscients, com forces oposades.
Positivisme (Auguste Comte)
El positivisme d’Auguste Comte considera la metafísica i la teologia com a estadis superats davant l’empirisme i el coneixement científic verificable. L’home científic, segons Comte, respon als anhels de superació del segle XIX i explica l’evolució del pensament a través de la seva sociologia dels tres estadis:
- Estadi teològic
- Estadi metafísic
- Estadi científic
Comte defensa el progrés social des de visions tecnocràtiques i planteja la ciència com a via per ordenar i millorar la societat.
Observació final: aquestes explicacions interrelacionen conceptes clau per a la comprensió del subjecte i la personalitat (Freud) i ofereixen una perspectiva històrica i sociològica sobre el coneixement (Comte). Per a fines d’estudi, val la pena comparar com aquestes propostes tracten la relació entre individu, societat i coneixement.