Les teories evolutives: El Lamarckisme i el seu llegat

Les teories evolutives: El Lamarckisme

Jean-Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829), va ser el primer a formular una teoria consistent i detallada sobre la transformació de les espècies. Les idees de Lamarck, publicades a la seva obra Filosofia zoològica (1809), no eren certes, però van suposar un primer apropament a les teories evolutives:

Principis fonamentals de la teoria de Lamarck

1. Totes les espècies tendeixen, de manera natural, a fer-se més complexes amb el pas del temps. Aquest procés es repeteix de manera continuada: les formes senzilles han donat lloc als organismes superiors, i els éssers més simples de l’actualitat progressaran fins a convertir-se en les formes complexes del futur.
2. Els canvis que es produeixen en l’entorn natural indueixen a adaptacions en els éssers vius. Els organismes alteren els seus hàbits, mitjançant l’ús de més o menys òrgans, quan les condicions ambientals es modifiquen.
3. L’ús intens i sostingut d’un òrgan fa que aquest es desenvolupi lentament i es transformi, mentre que el seu desús provoca que s’acabi atrofiant o, fins i tot, desaparegui. Aquests mecanismes donen lloc a alteracions en les característiques dels éssers vius.
4. Les característiques adquirides per l’ús o el desús es transmeten a generacions successives i s’hi conserven.

Crítica i validesa científica actual

Al segle XX es va demostrar la falsedat dels seus postulats, sobretot pel que fa a la transmissió dels caràcters adquirits. En els organismes amb reproducció sexual, les cèl·lules que donaran lloc als gàmetes se separen de la resta durant les primeres fases del desenvolupament. Cap alteració posterior d’una cèl·lula somàtica no es pot transmetre a la descendència. Així, qualsevol canvi fisiològic o anatòmic no és heretat per la descendència, doncs no està en el seu ADN.

La influència del medi ambient

Malgrat els errors, Lamarck va ser el primer a intuir la influència del medi sobre els éssers vius i la necessitat que aquests tenen d’adaptar-se als canvis en el seu entorn, encara que els mecanismes amb els quals es produeix aquesta adaptació no funcionin de la manera com ell els va explicar.