Teories i Models de la Intel·ligència: Des de Galton a Gardner

Què és la Intel·ligència? Definició i Implicacions

La paraula intel·ligència prové del llatí: inter-legere (entre/escollir, llegir). És a dir, saber triar la millor alternativa entre diverses possibles. En primera instància, podem dir que la intel·ligència és la facultat que ens permet resoldre els problemes que se’ns presenten per tal d’adaptar-nos a l’entorn.

L’estudi de la intel·ligència té importants repercussions (ètiques, polítiques o tècniques), com ara:

• Qui determina què és ser intel·ligent?
• Què fer amb les diferències de la intel·ligència en els diferents grups socials?
• Qui ha d’avaluar i mesurar la intel·ligència i amb quina finalitat?

Models Clàssics de la Intel·ligència

La Intel·ligència com a Capacitat Innata (Galton)

Al segle XIX, Francis Galton (1822-1911) es va plantejar el problema de per què hi ha diferències individuals respecte a la intel·ligència. En la seva obra El geni heretat (1869), Galton sostenia que la intel·ligència era una potència mental d’origen biològic. La intel·ligència s’hereta i les diferències intel·lectuals són degudes a diferències sensorials per a operar amb l’ambient.

Les Set Aptituds Mentals Primàries (Thurstone)

Louis L. Thurstone (1887-1955), a la mateixa època que Spearman, defensava l'existència d’una intel·ligència formada per set habilitats primàries:

• Comprensió verbal
• Habilitat verbal (Fluïdesa)
• Habilitat numèrica
• Memòria
• Rapidesa perceptiva
• Visualització espacial
• Raonament inductiu

L'Estructura de l'Intel·lecte (Guilford)

Durant la segona meitat del segle XX, Joy Guilford (1897-1987) va desenvolupar un model tridimensional d’intel·ligència format per 120 factors diferents, però sense cap factor general. Aquests factors són la conseqüència de tres tipus diferents de categories:

• Operacions: Processos mentals implicats en una tasca.
• Continguts: Tipus d’informació sobre els quals opera l’individu.
• Productes: Forma que adopta la informació un cop és processada.

Tipus de Pensament Segons Guilford

Guilford també va distingir dos tipus de pensament:

• Pensament convergent: Consisteix a assimilar conceptes i reproduir-los amb exactitud (operacions mentals que segueixen lleis donades).
• Pensament divergent: Consisteix a establir noves relacions, donar respostes originals o plantejar noves solucions a situacions on sembla que està tot decidit.

Avaluació i Mesura de la Intel·ligència

Els Tests d'Intel·ligència: Concepte i Funció

Un test és un instrument per mesurar la intel·ligència, format per un conjunt de preguntes o tasques per tal de comprovar si es posseeixen unes determinades capacitats o coneixements. Les respostes d’un individu es comparen amb les del seu grup de referència.

Limitacions i Validesa dels Tests de QI

No hi ha acord entre els psicòlegs respecte del valor dels tests. Segons Spearman, que defensa la validesa dels tests, aquests són bons predictors de l’aprenentatge acadèmic.

Teories Contemporànies de la Intel·ligència

Teoria Triàrquica del Processament de la Informació (Sternberg)

Sternberg defineix la intel·ligència com l’activitat mental que ens serveix per adaptar o conformar entorns del món real rellevants per a la nostra vida personal. La funció de la intel·ligència no és només conèixer, sinó també dirigir el comportament per resoldre problemes de la nostra vida.

La intel·ligència està formada per la interacció de tres aspectes:

1. La intel·ligència componencial (analítica): Què passa dins el cap d’una persona quan pensa de manera intel·ligent?
   • Direcció conscient dels processos mentals per analitzar idees, resoldre problemes o prendre decisions.
   • Quan una persona es comporta de manera no intel·ligent potser no es deu a la falta de recursos sinó a la falta d’informació.
2. La intel·ligència experiencial (creativa): Com afecta l’experiència a la intel·ligència d’una persona?
   • Capacitat d’afrontar tasques noves, formular idees noves o combinar experiències.
3. La intel·ligència contextual (pràctica): Com es relaciona la intel·ligència individual amb la cultura i el medi extern?
   • Capacitat d’adaptació, selecció o modificació de l’ambient individual. Cada persona intenta adaptar-se a l’ambient en què es troba, però si no ho aconsegueix, procura escollir un medi diferent.

La Intel·ligència Emocional: Habilitats Clau

La intel·ligència emocional és la forma d’interactuar amb el món que engloba moltes habilitats: control dels impulsos, motivació, perseverança o empatia.

Els seus components principals són:

• Consciència d’un mateix: Consisteix a conèixer-se un mateix (virtuts, emocions i debilitats). Aquesta capacitat es manifesta en les persones que pensen abans d’actuar i es responsabilitzen dels seus actes.
• Autocontrol emocional: Capacitat de dominar les pròpies emocions o impulsos. Consisteix a saber dominar l’ansietat i l’estrès davant situacions difícils i en la flexibilitat davant els canvis.
• Automotivació: Capacitat d’animar-se un mateix per assolir un objectiu. Suposa saber retardar la gratificació, reduir la impulsivitat i evitar el derrotisme.
• Reconeixement de les emocions alienes (Empatia): Capacitat de situar-se en el lloc dels altres. L’empatia allunya dels prejudicis i els estereotips i permet ser tolerant.
• El control de les relacions: Capacitat d’interacció social que permet liderar grups, treballar en equip i crear bon ambient dins el grup.

Teoria de les Intel·ligències Múltiples (Gardner)

Les Vuit Intel·ligències de Gardner

Gardner proposa que la intel·ligència no és una entitat única, sinó un conjunt d'habilitats independents:

• Intel·ligència lingüística: Capacitat de fer servir les paraules de manera adequada (poètica, retòrica, mnemotècnia, capacitat d’explicar i donar raons, etc.).
• Intel·ligència logicomatemàtica: Capacitat de fer servir els nombres i de raonar de manera adequada (categorització, inferència, generalització, càlcul, demostració d’hipòtesis, etc.).
• Intel·ligència espacial: Capacitat de percebre de forma correcta el món visual i espacial (sensibilitat al color, a la forma, a l’espai i les seves relacions, etc.).
• Intel·ligència musical: Capacitat de transformar, expressar, discriminar i escoltar les formes musicals (sensibilitat al ritme, el to o la melodia).
• Intel·ligència kinestèsica (o corporal): Capacitat per a controlar el propi cos, l’expressió corporal i la manipulació d’objectes (cirurgia, ball, artesania, esports, etc.).
• Intel·ligència intrapersonal: Coneixement d’un mateix, comprendre els propis sentiments, autoimatge precisa (virtuts i limitacions), coneixement dels propis motius i desitjos, autocomprensió i disciplina.
• Intel·ligència interpersonal: Capacitat d’entendre i interactuar bé amb els altres (sensibilitat a les expressions facials, la veu i els gestos; capacitat de discriminar senyals interpersonals i d’influir en un grup de persones, etc.).
• Intel·ligència naturalista: Capacitat de distingir, classificar i utilitzar objectes del món natural.

Desenvolupament Cognitiu Segons Piaget

Conceptes Clau de la Teoria de Piaget

Esquemes

Són les estructures mentals més importants que s’utilitzen a cada etapa o estadi. Són successions d’accions organitzades i repetitives. No són reflexos ni instints, sinó que es modifiquen: primers són pràctics (accions) i després representatius (simbòlics).

Adaptació i Acomodació

L’adaptació suposa assimilació. La intel·ligència adapta les dades de l’experiència als seus propis esquemes. L’acomodació implica que la intel·ligència modifica els esquemes per ajustar-los als nous elements de la realitat. La coordinació d’aquests dos moments explica el desenvolupament i el progrés intel·lectual.

Organització

El pensament actua com una totalitat organitzada. “Adaptant-se a les coses, el pensament s’organitza; i organitzant-se, estructura les coses”.

Estadis

Són les etapes en les quals el pensament es desenvolupa. L’ordre dels estadis no es pot canviar, ja que les noves estructures han de recolzar-se sobre les anteriors. El procés es pot accelerar o retardar, però requereix un temps mínim de maduració.

Etapes del Desenvolupament Cognitiu

1. Intel·ligència sensoriomotriu (0 a 2 anys): El nen coneix el medi físic i social mitjançant l’ús dels sistemes sensorials (visió i audició) i motrius (boca o mans per explorar el món).
2. Representació preoperativa (2 a 6 anys): Imitant els adults, el nen aprèn el llenguatge. El llenguatge li permet fer intercanvis verbals amb els altres i, en interioritzar la paraula, sorgeix el pensament com a diàleg amb si mateix. Així sorgeixen dos nous mons, el món social i el món interior. Encara que el nen segueix sent egocèntric perquè assimila totes les seves experiències del món al model del seu món interior.
3. Operacions concretes (7 a 11 anys): El nen esdevé capaç d’una certa “lògica” amb el començament de l’edat escolar i la conquesta de l’ús de la raó. Adquireix la capacitat de fer operacions mentals, que són concretes: opera amb objectes que puguin ser percebuts i manipulats. El nen pensa “amb els ulls i les mans”. Aquesta possibilitat de les operacions ve donada per la reversibilitat, que es basa en la possibilitat d’invertir una operació.
4. Operacions formals (+12 anys): A partir d’aquest moment ja és possible fer operacions no concretes, que són aquelles que no requereixen el recolzament de la percepció o de la manipulació, sinó que es realitzen a un nivell verbal o conceptual.

Grans Debats sobre la Intel·ligència

Polèmica Herència-Ambient (Nature vs. Nurture)

La intel·ligència s’hereta o es deu a factors ambientals? Existeixen dues postures principals: genetistes i ambientalistes.

Postura Genetista: El QI Fix i Hereditari

Els genetistes sostenen que cada individu neix amb unes capacitats mentals heretades, fixes i estables, que difícilment es poden canviar. Un exemple és l'obra de R. Hernstein i Ch. Murray, La corba de la campana: la intel·ligència i l’estructura de classes en la vida americana (1994).

Les seves tesis principals són:

• El QI es manté estable al llarg de la vida i és hereditari en més d’un 40% i menys d’un 80%.
• La intel·ligència és el factor més important a l’hora de determinar l’èxit socioeconòmic.
• L’entorn social no pot millorar el QI d’una persona.

Postura Ambientalista: Interacció i Cultura

Els ambientalistes defensen que la intel·ligència no s’hereta de manera fixa, sinó que és el producte de la interacció de l’herència i l’ambient.

Les seves tesis principals són:

• Els éssers humans neixen preprogramats per aprendre (per exemple, qualsevol de les més de 4.000 llengües). Cada persona desenvolupa les seves capacitats heretades dins una cultura.
• La intel·ligència no té color, ni sexe, ni classe social. (Les diferències de QI, que entre els anys 30 i 50 eren molt significatives, el 1980 havien desaparegut).
• Es tendeix a culpar la genètica dels fracassos socials quan són els problemes socials (violència, racisme, etc.) els que causen les diferències socials.

La Intel·ligència Animal

Les espècies disposen de dos mecanismes d’adaptació a l’entorn: la programació genètica, que permet desencadenar conductes complexes sense experiència prèvia, i l’aprenentatge, que permet modificar la conducta davant els canvis ambientals. L’aprenentatge és un mecanisme més eficaç perquè és més flexible que la programació genètica.

La intel·ligència, considerada com a mecanisme d’adaptació a noves situacions, no és específica de l’ésser humà; molts animals la posseeixen, malgrat que en diferent grau. Tenim suficient constància de les capacitats d’animals que són capaços de resoldre problemes o formular plans.