Vangardes literàries i teatre galego: moviments, autors i característiques
Les vangardes
Les vangardes són un conjunt de moviments artístics de principis del segle XX a Occident. Es caracteritzen per un caràcter transgressor i per la recerca de la ruptura amb el passat. Busquen la renovació dels llenguatges i una actitud de provocació.
Vangardes literàries: trets
1. puresa; 2. antitradicionalisme; 3. experimentalisme; 4. deshumanització; 5. antisentimentalisme; 6. recerca de l'art pur; 7. ús poètic del quotidià; 8. afirmació personal de l'artista; 9. llibertat creativa.
Corrents: 1. futurisme; 2. cubisme; 3. dadaisme; 4. surrealisme; 5. creacionisme; 6. imaginisme; 7. ultraisme; 8. experimentalisme.
Vangarda gallega
Els poetes gallecs aporten aspectes originals i es mantenen en la línia de la tradició literària gallega.
Tendències: hilozoisme, neotrobadorisme, creacionisme.
Revistes: principals mitjans de difusió.
Autors representatius
(Generació de la vangarda = Generació novecentista)
1. Eugenio Montes; 2. Manuel Luis Acuña; 3. Manuel Antonio; 4. Luis Pimentel; 5. Amado Carballo; 6. Bouza Brey; 7. Xulio Sigüenza; 8. Blanco Amor; 9. Álvaro Cunqueiro.
Malgrat la renovació, no es va rebutjar la tradició: es van mantenir el neotrobadorisme i la humanització del paisatge de l'hilozoisme.
Tendències: vangarda pura i vangarda arrelada en la tradició.
Moviments vangardistes
Creacionisme: l'art no ha d'imitar la realitat; el poeta ha de crear el seu propi món (Manuel Antonio, Pérez Sánchez, De cuatro a cuatro).
Surrealisme: Álvaro Cunqueiro, Mar ao norte; Poemas do sí e do non (tema amorós).
Imaginisme: humanització del paisatge, formes rítmiques senzilles i populars. Luis Amado Carballo, O galo.
Neotrobadorisme: temes de tradició, estètica de les cantigues d'amic, amor i escarni, presència de paral·lelismes, refrany i vocabulari medieval. Fermín Bouza Brey; Nao senlleira, Álvaro Cunqueiro.
Neovirgilianisme: visió poètica del paisatge (hores, llum, flors, orballo). Noriega Varela, Xosé Mª Díaz.
Revistes vangardistes
La majoria eren bilingües i admetien col·laboracions estrangeres (Alfar, Ronsel, Cristal).
El teatre
El teatre renovador (Dieste i Nós) concilia la temàtica popular gallega amb les tècniques de la vangarda artística.
Les dificultats inicials
El teatre necessita, per al seu desenvolupament, estructures econòmiques i institucionals i un públic assidu i format. No es pot parlar d'un teatre gallec desenvolupat sense les condicions d'estabilitat social i política de Galícia.
Els inicis
El 1903 s'inaugura a La Corunya l'Escola Regional de Declamació, que tenia com a objectiu consolidar un grup de teatre estable que garantís la representació de peces en gallec. El primer drama gallec en prosa és A ponte, de Manuel Freire. També destaca el teatre de les Irmandades da Fala.
Característiques generals
Ús del teatre com a arma polític-ideològica cap a la recuperació de la consciència nacional.
La consolidació del teatre gallec: Ramón Cabanillas, Vilar Ponte, Quintanilla, etc. comencen a escriure un teatre urbà. Allunyant-se del ruralisme, introdueixen temes nous, com la reivindicació social.
El teatre com a arma polític-ideològica: les Irmandades da Fala s'interessaren per aquest gènere pel fet que oferia possibilitats de galleguització de la societat, i per això van crear concursos. El teatre gallec es va convertir en un instrument ideal per difondre l'ideari nacionalista per les viles i ciutats de Galícia.
Autors representatius
Ramón Cabanillas: trenca amb el preconcepte realista dels fidalgos que parlen castellà i escriu un teatre per a amplis sectors. A man de Santiña (1921) és una obra en prosa i de temàtica contemporània; O mariscal és una obra històrica en vers, un drama romàntic del teatre modernista d'evocació històrica que converteix el Mariscal en símbol de la resistència gallega contra els Reis Catòlics.
Antonio Vilar Ponte, animador i teòric del teatre com a forma de proselitisme.
Altres obres i autors
Leandro Carré Alvarellos, que va realitzar tasques de preparació d'actors. Un dels més coneguts d'aquesta època és Xavier Prado, que va deixar catorze obres, majoritàriament quadres costumistes de la vida rural.
El teatre a l'època Nós
El teatre coneix un cert impuls, afavorit per la creació a La Corunya del Conservatori Nacional d'Art Gallec.
Peces més destacades: O bufón do rei; A lagarada; A fiestra valdeira; Os vellos non deben de namorarse.