Variació Lingüística del Català: Dialectes, Registres i Usos Socials
La Llengua i la Variació Lingüística
La llengua és un sistema de signes utilitzat per persones molt diverses en situacions molt diferents. Segons les característiques personals dels usuaris de la llengua i les condicions concretes de cada situació de comunicació, el català que s'escriu i el que es parla varien. Aquest fenomen s'anomena variació lingüística. Es distingeixen:
Variació Geogràfica
Les varietats geogràfiques se solen anomenar dialectes i són les variants de la llengua comuna als diferents territoris que integren el català occidental i el català oriental.
Criteris de Distinció entre Català Occidental i Oriental
- Vocals a, e oberta i e tancada en síl·laba àtona:
- Català occidental: la a es manté i la e es redueix a e tancada.
- Català oriental: les tres vocals es redueixen a vocal neutra.
- Vocals u, o oberta i o tancada en síl·laba àtona:
- Català occidental: la u es manté i les o's es redueixen a o tancada.
- Català oriental: les tres vocals es redueixen a u.
- Pronunciació de -ix-:
- Català occidental: amb la i, per exemple, caixa.
- Català oriental: sense la i, per exemple, ca(i)xa.
- Verbs incoatius de la tercera conjugació:
- Català occidental: increment -ix-, per exemple, podrix.
- Català oriental: increment -eix-, per exemple, podreix.
- Plurals antics esdrúixols:
- Català occidental: mantenen la -n, per exemple, hòmens.
- Català oriental: perden la -n, per exemple, homes.
- Lèxic diferenciat:
- Català occidental: espill, melic, moixó.
- Català oriental: mirall, llombrígol.
Dialectes Occidentals
El Català Nord-occidental
- Fonètica: l'articulació de la e àtona inicial de mots que comencen per en- o es- com una a (per exemple, astalviar, antendre).
- Morfologia: la desinència de la primera persona del singular del present d'indicatiu es pronuncia -o (per exemple, canto, dormo). La conservació dels articles lo i los davant dels substantius masculins.
- Lèxic: mots específics com ara canella, maçana, i mots compartits amb altres dialectes, com ara romer o timó.
El Valencià
- Fonètica: la pronunciació de la r final i de totes dues consonants en els mots acabats en -nt, -lt, -ng, etc.
- Morfologia: la terminació de la primera persona del singular del present d'indicatiu -e o -o segons les conjugacions, les terminacions en -ara, -era o -ira del pretèrit imperfet de subjuntiu, i moltes altres peculiaritats.
- Lèxic: abundants mots específics, com àvia, vesprada, etc., i expressions com a poqueta nit.
Dialectes Orientals
El Rossellonès
- Fonètica: la no-distinció de e i o obertes i tancades en posició tònica; el tancament de la o tònica en u i la pronúncia a la manera francesa de la consonant r.
- Morfologia: la terminació -i de la primera persona del singular del present d'indicatiu de la gran majoria de verbs.
- Sintaxi: la negació sense no però amb pas.
- Lèxic: la influència del francès.
El Català Central
- Fonètica: la pronunciació en e oberta de vocals tòniques que en català occidental són tancades i en balear, vocals neutres tòniques, en mots com ceba o pera; i la pronunciació del tipus creia o uial, pròpia d'algunes comarques centrals i de la costa, que és considerada poc formal.
- Morfologia: la terminació -u de la primera persona del singular del present d'indicatiu de la majoria de verbs.
- Lèxic: mots específics com ara escombra per granera, mandra per peresa.
El Balear
- Fonètica: existència de la vocal neutra en síl·laba tònica, allà on el català central presenta e oberta i el català occidental, e tancada; i el desplaçament de l'accent cap al pronom feble en el cas de combinacions de verb i pronom feble.
- Morfologia: les terminacions -am i -au en la primera i la segona persones del plural.
- Lèxic: abundants mots específics, com al·lot.
L'Alguerès
- Fonètica: la pronúncia en a en síl·laba àtona de les vocals a, e oberta i e tancada, i els canvis abundants que pateixen les consonants r, l i d.
- Morfologia: la terminació -o per a la primera persona del singular del present d'indicatiu de la majoria de verbs (influència romànica).
Variació Social
Certs grups socials adapten la llengua general a la seva particular manera de ser i a les seves necessitats expressives, sigui per diferenciació de classe. La variació social de la llengua està determinada per factors com l'edat, el nivell d'estudis, la residència en zones rurals o urbanes, la professió, etc.
Varietats Castellanitzants
El Xava
Denominació que ha caigut en desús per referir-se a la varietat, bastant generalitzada en l'àrea metropolitana, adoptada tant per les persones castellanoparlants que s'han anat incorporant a l'ús del català, com per persones de famílies bilingües o catalanoparlants en contacte constant amb les anteriors.
Alguns dels trets del xava són:
- L'obertura de la vocal neutra en a.
- La no-distinció de les e's i les o's obertes i tancades.
- L'ensordiment de consonants sonores.
- L'africació de consonants fricatives.
- L'abundància de castellanismes lèxics i gramaticals.
El Pijo
Apareix ben entrada la segona meitat del segle XX. Està molt influïda pel castellà, però l'extracció social dels que la utilitzen és diferent: es tracta de classes altes castellanitzades que, quan parlen, no dubten a alternar constantment el català i el castellà, amb una intenció vagament expressiva.
Els principals trets que el caracteritzen són:
- La gran obertura amb què es pronuncia la vocal neutra i la a.
- La tendència a tancar a la manera castellana la e i la o obertes.
- La pronúncia dels fonemes més diversos, i fins i tot paraules senceres, amb una ressonància nasal exagerada.
Varietats d'Edat
La Parla Adreçada als Infants
Els infants semblen provocar una manera específica de parlar en els adults que s'hi adrecen, els quals adopten sovint un comportament especial per expressar l'afecte que se sent per la criatura i estimular-li l'aprenentatge. Les característiques més destacades són:
- La utilització d'un vocabulari específic en alguns camps lèxics, com la família, els animals o els aliments.
- L'abús dels diminutius, sobretot amb relació a les parts del cos, però no exclusivament.
- La construcció en tercera persona.
- Una entonació molt més emfàtica que en la parla corrent.
El Llenguatge dels Joves
La importància creixent del jove com a grup social diferenciat s'ha traduït en una nova varietat lingüística. El llenguatge dels joves es difon entre tots els parlants, que sovint el perceben com a modern i amb connotacions positives. És una varietat rica i creativa, que es caracteritza per un vocabulari específic, especialment en els camps lèxics relacionats amb les activitats dels adolescents i joves, com ara l'educació o el lleure, però no exclusivament per l'abús de mots i per la utilització d'expressions originals.
L'Argot
És una varietat utilitzada per grups socials restringits o en activitats concretes. Si els grups que el fan servir són marginals i tenen la intenció de comunicar-se internament sense ser compresos per la resta de parlants, es tracta de la varietat críptica. L'argot es limita a un vocabulari i unes expressions pròpies d'una determinada activitat.
Variació Funcional
Aquestes varietats, també anomenades registres, reflecteixen la capacitat de la llengua per adequar-se al nivell de formalitat que cada context concret requereix. S'anomenen també estils o registres. L'adopció d'una o altra varietat funcional per part del parlant depèn de la situació de comunicació en què es troba:
- El tema o àmbit a què fa referència el text. N'hi ha de generals i d'especialitzats.
- El canal o mitjà de transmissió. Pot ser oral o escrit.
- La relació entre emissor i receptor, que determina el grau de formalitat de la comunicació.
- La intenció o propòsit comunicatiu, que incideix en el tipus de text triat en cada situació.
Varietats Informals
Són aquelles que resulten adequades en un context on es doni una relació de confiança.
El Registre Col·loquial
És el registre utilitzat per comunicar-se en la vida quotidiana; és la varietat pròpia del tracte amb els amics, coneguts, etc.
El Registre Familiar
Queda restringit a aquest àmbit més íntim, i varia de llar en llar i també segons el fet que els usuaris siguin la parella, la família reduïda o la família ampliada.
El Registre Vulgar
Es distingeix del col·loquial perquè conté molts elements que es consideren inadequats, com incorreccions fonètiques, gramaticals o lèxiques, o insults.
Varietats Formals
Es fan servir en situacions de comunicació en què hi ha unes determinades convencions compartides pels usuaris.
El Registre Estàndard
És la varietat pròpia de l'àmbit acadèmic, de la premsa, dels programes informatius, dels textos de divulgació humanística o científica. Es tracta d'una varietat que intenta ser neutra, en el sentit que pot ser utilitzada pels parlants de totes les varietats geogràfiques i socials amb una garantia de ser compresos de manera inequívoca.
Els Llenguatges d'Especialitat
Són els que fan servir els col·lectius professionals. Disposen d'una terminologia precisa i també d'un conjunt d'expressions fixades, que només dominen els especialistes de cada matèria (jutges, fiscals...).
El Registre Literari
També anomenat poètic o retòric, té una intencionalitat estètica que es basa en un grau d'elaboració artística superior al de la resta de varietats.