Vegetació i Règims Fluvials a la Península Ibèrica

Vegetació i Formacions Vegetals

Clima Oceànic

A) Bosc Caducifoli

Arbres alts amb tronc recte i fulla gran que cau a la tardor.

• Faig: No tolera la calor, però sí el fred, i necessita una gran humitat. S'adapta a sòls silicis i calcaris. Creix lentament. La fusta s'aprofita per elaborar mobles. Forma boscos mixtos amb el roure (Serra Cantàbrica i Pirineu navarrès).
• Roure: No suporta la calor ni tolera el fred, i necessita menys humitat que el faig; per això es troba en altures més baixes. Creix lentament. La fusta s'utilitza per a mobles, construcció i vaixells (Galícia i Cantàbrica).
• Castanyer: És una formació vegetal secundària. Se n'aprofita el fruit i la fusta.

B) Landa i Prats

La Landa és una vegetació densa de matoll, s'utilitza com a adob i pot arribar als 4 metres. Les espècies més abundants són el bruc i la ginesta. Els Prats són vegetació herbàcia que ocupa grans extensions de terreny.

Clima de Muntanya

A) Muntanya Alpina (Pirineus)

Presenta 4 estatges de vegetació:

• Basal (fins 1200 m): Inclou l'alzina i el roure.
• Subalpí (entre 1200 m i 2400 m): Inclou l'avet, el pi negre i el pi silvestre.
• Alpí (2400 m - 3000 m): Domina el prat. La neu impedeix que les plantes es desenvolupin perquè el terreny està cobert de neu.
• Nival (+3000 m): En llocs amb poca pendent, no hi ha vegetació a causa de la neu.

B) Resta de Muntanyes Peninsulars

Aquesta zona no presenta l'estatge subalpí.

• Basal: Està ocupat pel bosc propi del seu clima.
• Supraforestal: Inclou petits arbustos: bruc i ginestra (zona atlàntica), i arbustos i matolls espinosos (zona mediterrània).
• Al cim: Dominen els prats a la zona atlàntica i el matoll a la mediterrània.

Clima Mediterrani

A) Bosc Perennifoli

Arbres de mitjana altura, fulla perenne i branques que creen copes àmplies.

• Alzina: La més característica d'aquest clima. Resisteix la sequera. S'utilitza per a carbó i la gla (bellota) per alimentar el bestiar (Serra Morena, Serra de Guadarrama i Extremadura).
• Surera: Necessita humitat, hiverns suaus i sòls silicis. La fusta s'utilitza per fer vaixells i l'escorça per fer suro (Sud d'Andalusia, Nord-est de Catalunya i a Castelló).
• Pi (Secundari): S'adapta a la calor, la humitat, el fred, l'aridesa i els sòls. Se n'aprofita la resina i la fusta.

B) Matoll (Degradació del Bosc)

És el resultat de la degradació del bosc per l'acció humana. Hi ha tres tipus:

• Màquia: Formació arbustiva densa i gairebé impenetrable, de més de 2 metres d'altura (estepa, bruc, llentiscle i ginestra).
• Garriga: Formada per arbustos i matolls de poca altura que deixen zones sense cobrir on apareix la roca (timó, romaní, espígol).
• Estepa: Formada per herbes baixes, barrejades amb arbustos espinosos i baixos (timó, margalló). És pròpia de la Vall de l'Ebre i zones on la garriga s'ha degradat per acció humana.

Règim Fluvial i Conques Hidrogràfiques

Règim Fluvial

El Règim Fluvial és la variació estacional del cabal d'un riu. Depèn de la distribució i la importància de les precipitacions. Així, distingim rius amb 3 règims principals:

• Pluvial: Només depèn de les precipitacions, de manera que el cabal reflecteix els mínims i màxims d'aquestes en cada zona climàtica (Màxim: primavera; Mínim: hivern).
• Nival Pur: Neixen a l'alta muntanya (on són freqüents les nevades). A finals de primavera o estiu, amb el desgel, s'assoleix el cabal màxim. Les aigües baixes tenen lloc a l'hivern (la precipitació queda retinguda en forma de gel o neu a les muntanyes). (Rius d'alta muntanya situats en cotes pròximes a 2500 m d'altitud).
• Mixt: Poden ser *pluvionivals* o *nivopluvials*, segons predomini la influència de la neu o de les precipitacions.
  • Nivopluvial (entre 2000-2500 m): Aigües altes al maig. Estiatge estiuenc no molt profund.
  • Pluvionival (entre 1600-1800 m): Aigües altes a l'abril o març i estiatge estiuenc fins a la tardor.

Conca i Vesant Hidrogràfica

Conca Hidrogràfica

Territori del qual les aigües aboquen en un riu principal i els seus afluents. Estan separades per divisòries d'aigües, formades pels relleus muntanyosos que les delimiten. Dins de la conca, els rius circulen per un llit i formen una xarxa organitzada jeràrquicament des dels afluents i subafluents fins a arribar al riu principal.

Vesant Hidrogràfica

Conjunt de conques del qual les aigües aboquen a la mateixa mar. Hi ha dissimetria entre la vesant cantàbrica, atlàntica i mediterrània. La causa és la inclinació de la Meseta cap a l'oest a partir del Sistema Ibèric.

Rius Segons la Vesant

Rius de la Vesant Cantàbrica

Són curts perquè neixen en muntanyes pròximes a la costa. Tenen força erosiva, que seria major si els vessants dels rius que travessen no estiguessin protegits per la vegetació. Aquests rius són cabalosos i de règim prou regular, gràcies a l'abundància de les precipitacions. S'han construït embassaments destinats a la producció hidroelèctrica aprofitant aquestes circumstàncies i la topografia abrupta.

Rius de la Vesant Atlàntica

Són llargs perquè neixen prop de la Mediterrània i desemboquen a l'Atlàntic. La força erosiva és escassa perquè discorren per planes en les quals amb prou feines s'enfonsen, i formen barrancs en els desnivells. El seu cabal és abundant, ja que posseeixen molts afluents, però el règim és irregular. Presenten estiatge (estiu), coincidint amb el mínim de precipitació, i crescudes amb pluges de primavera i tardor.

Rius de la Vesant Mediterrània

Són curts, excepte l'Ebre, ja que neixen en muntanyes pròximes al mar. Per aquest motiu, són rius encaixats en barrancs, que erosionen violentament els vessants desforestats. El cabal és escàs per les reduïdes precipitacions i el règim és irregular. Presenten un estiatge pronunciat (estiu) i poden patir crescudes catastròfiques a la tardor a causa de pluges torrencials. A conseqüència d'això, s'han construït embassaments per regularitzar el cabal i proveir d'aigua els nuclis de població, l'agricultura i la indústria. Són freqüents els torrents en aquesta vesant.