Virgili i l'Eneida: Vida del poeta i anàlisi de l'obra

Virgili, el poeta nacional de Roma

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 aC. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC.

Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra, mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.

Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l'Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això, en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.

L'Eneida: estructura i argument

És la gran obra de Virgili. Els dotze llibres de l’Eneida es poden dividir en tres parts:

1. Llibres I-IV: Enees, príncep troià fill de Venus i d’Anquises, amb un grup de supervivents de la destrucció de Troia pels grecs, es dirigeix a Itàlia per fundar-hi una nova ciutat. Però, a l’alçada de Sicília, el seu estol és desviat cap a les costes d’Àfrica per una tempesta provocada per Juno, enemiga dels troians. Allà són acollits per la reina Dido, que ha fugit de Fenícia i ha acabat de fundar Cartago. Al palau de la reina, Enees explica com va caure Troia per culpa del cavall de fusta ideat per Ulisses i el seu atzarós viatge fins a Cartago. Dido s’enamora apassionadament d’Enees per obra de Venus i, oblidant-se de la seva promesa de mantenir-se fidel al seu difunt marit Siqueu, intenta retenir Enees. En un principi, Enees sucumbeix a un amor promogut ara també per Juno, oblidant-se de la seva missió, fins que, enviat per Júpiter, Mercuri la hi recorda. Malgrat els precs de Dido i els seus propis sentiments, Enees es decideix a partir i Dido se suïcida, després de demanar al seu poble que guardi un odi etern als romans.
2. Llibres V-VIII: Enees prossegueix el seu viatge cap a Itàlia i, quan arriba a Cumes, la Sibil·la el guia al món dels morts perquè el seu pare li faci saber el futur de la ciutat que ha de fundar. Quan troba Anquises, aquest li relata com el seu fill fundarà Alba Longa i iniciarà l’estirp de reis que la governaran. D’aquesta dinastia naixeran, al cap de molt temps, els bessons Ròmul i Rem, que fundaran Roma, la ciutat destinada a dominar el món. La predicció arriba fins a August, descendent d’Enees per pertànyer a la gens Júlia, que es remuntaria a Julus o Ascani, fill d’Enees. Finalment, els troians arriben al seu objectiu, el Laci. Allà, el rei Llatí els acull i ofereix a Enees la seva filla Lavínia en matrimoni. Tanmateix, la intervenció de Juno fa que altres pobles del Laci, encapçalats per Turn, emprenguin una guerra contra ells.
3. Llibres IX-XII: La tercera part narra les lluites entre els troians i els seus aliats contra els llatins. Juno afavoreix Turn, però a la fi Júpiter li fa saber que el destí dels troians és establir-se al Laci, però esdevenint llatins. Així, quan Enees, en un duel, venç i mata Turn, s’acaba l’Eneida.

Fonts literàries i influències

La principal font literària que inspira Virgili és Homer. En efecte, mentre que la primera meitat de l’Eneida recorda de prop l'Odissea descrivint les vicissituds de l’heroi, la segona segueix el model de la Ilíada narrant els combats. Les referències homèriques són constants i en àmbits diversos. El mite d’Enees està en estreta connexió amb la guerra de Troia i el retorn dels guerrers com Ulisses. N’adopta trets estilístics (epítets, fórmules, símils), episodis com la baixada als inferns, caràcters paral·lels (Hèctor i Enees, Turn i Aquil·les) i semblances estructurals (narració retrospectiva de les aventures d’Ulisses i d’Enees). Virgili, però, ofereix un tractament més profund i diferenciat dels personatges. Un altre model èpic seguit conscientment per Virgili són els Annals d'Enni, sobretot en mètrica, en expressions i en el caràcter nacional del poema.

Propòsit polític i exaltació de Roma

Virgili tria per al seu gran poema el mite d’Enees per poder tractar dels orígens de Roma. Però no es queda pas en l’època heroica, el període posterior a la guerra de Troia, sinó que pretén abraçar i exaltar tota la història de Roma, mostrant l’època d’August com la culminació de les glòries de la seva nació. I és que fer d’Enees el seu protagonista li permet cridar l’atenció sobre l’origen diví de la gens Júlia, a la qual pertany August, presentant així el nou governant com a descendent de Venus. Així doncs, es refereix a fets i personatges posteriors, passant de la llegenda a la història, per diversos mitjans:

• Al·lusions que expliquen la procedència de noms de lloc o de persona. Per exemple, del nom del fill d'Enees, Julus, prové el nomen Juli.
• Anticipació d'esdeveniments històrics per mitjà de somnis i profecies. Per exemple, quan Enees baixa als inferns, el seu pare Anquises li fa veure com a descendents seus les ànimes no nascudes dels grans personatges romans fins a August.
• Referències simbòliques indirectes a personatges contemporanis a Virgili. Així, Dido fa pensar en Cleòpatra, Enees en August o Turn en Marc Antoni.

El destí (fatum) i la pietas

El tema del destí (els fata), representat per les decisions de Júpiter, domina al llarg del poema com a motor de l’acció. Enees es diferencia d’un heroi homèric perquè no es guia pels seus interessos personals, sinó que ha acceptat el destí de ser l’avantpassat del poble que ha de civilitzar el món. Aquesta dedicació a la seva missió és la pietas d’Enees. Per això ha d’abandonar Dido, sacrificant el seu amor sincer per ella al deure que li ha imposat el destí. Així doncs, la realització del destí de Roma passa per sobre dels personatges i porta els que no s’hi pleguen a la seva ruïna tràgica. Això succeeix amb Dido, presentada a l’inici com una reina que governa bé el seu poble, però a qui la seva passió per Enees fa oblidar les seves obligacions envers aquest.