Anàlisi Temàtica i Estructural de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Anàlisi temàtica i estructural: Des del principi, Rosselló-Pòrcel concep la creació artística com el resultat d’una tensió entre dos mons antagònics: el món exterior i sensorial i la interiorització d’aquest món.

• La violència entre elements oposats és un dels procediments més utilitzats pel poeta. Aquest xoc provoca dolor, però també un estat més elevat de consciència.
• El poeta sol potenciar la mirada com a forma de percepció de la natura per tal de transcendir-la en la seva interpretació simbòlica. És així com van emergint els símbols que conformaran la seva obra.
• La recerca de la paraula veritable o pura és un dels objectius del poeta, i això vol dir superar una poesia estrictament referencial i paisatgística per tal d’accedir a una poesia simbòlica que treballi la dimensió profunda de la realitat i de l’esperit. Es tracta d’un procés de cristal·lització que aflora en els poemes.
• La paraula i el poema s’associen a la llum que prové de l’energia ígnia de la natura. La llum es relaciona amb un estat superior de consciència i amb la clarividència intel·lectual i emotiva.
• Aquest procés de significació que ultrapassa el món abasta fins i tot els poemes més circumstancials de la seva obra.
• En tot l’imaginari relacionat amb el foc, la llum, l’aigua, l’aire i la terra, s’hi percep el pes de la filosofia presocràtica.
• El poeta esdevindrà, progressivament, poeta-àngel, poeta-albatros, poeta-arbre o poeta-vident. L’elevació espiritual i emotiva es relaciona amb la poesia pura.
• La influència del postsimbolisme es nota principalment en la seva poesia de maduresa.
• Bartomeu Rosselló-Pòrcel també du a terme una ingent tasca de depuració literària de la poesia tradicional i popular. El paisatge propi d’aquesta poesia és depurat en el sentit simbòlic que hem definit, i és per això que no podem qualificar el poeta de neopopularista, encara que treballi aquest substrat estètic.
• El poeta, d’altra banda, demostra la seva ductilitat en incorporar influències de l’avantguarda: és capaç d’assimilar la influència d’Apollinaire i Éluard, sumant-la a la de Dante, i no perdre la seva pròpia veu.
• Passa una cosa similar quan recrea els tòpics barrocs: fa que els referents de la poesia del segle XVI i XVII redupliquin el seu significat i s’adiguin amb la teoria poètica de la tensió.
• Rosselló-Pòrcel és un autèntic mestre en l’art de representar i transcendir la natura. Uneix el paisatge de la terra amb el del mar i els eleva fins a establir una comunió amb la terra natal. Poeta i paisatge esdevenen una unitat indissociable.
• En el moment del «domini fosc», la mort, la tensió vital es resol en la perdurabilitat de la poesia. El vitalisme de la seva obra no s’esgota ni en els darrers moments de vida.