Autors valencians clau: Eiximenis, Ferrer, Metge i Roig
Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis. De ben jove es va fer frare franciscà. Es traslladà a València. Allà es dedicà a escriure i va confegir gran part de la seua obra.
De la seua extensa producció destaca Lo Crestià, una obra concebuda com una vasta enciclopèdia amb la qual pretenia orientar el comportament del bon cristià.
També va escriure el Llibre de les dones, obra dins de la tradició misògina medieval en què moralitza sobre les virtuts i els defectes de les dones per tal d'adoctrinar la dona cristiana perfecta. La característica fonamental de la seua obra és la voluntat de didactisme i l'ús d'elements quotidians a fi d'aproximar-se al seu destinatari urbà.
Vicent Ferrer
Vicent Ferrer. És, sense cap mena de dubte, el valencià de renom universal més indiscutible gràcies a la seua activitat com a predicador i a la seua proximitat als centres de poder polític i religiós. Fou un dels pocs homes amb fama de sant en vida, del qual la tradició oral encara explica llegendes i miracles, especialment en terres valencianes.
Bernat Metge
Bernat Metge. El seu padrastre el va introduir a la Cancelleria Reial.
Cal situar Metge entre els escriptors influïts per l'humanisme. També s'allunya de la literatura medieval.
El seu llibre més important és Lo somni, una obra dialogada que va concebre com a justificació pròpia per a fer front al procés judicial i a l'empresonament que patí arran de la mort de Joan I. En Lo somni, el rei mateix se li apareix, li conta que no està a l'infern i l'exculpa de les responsabilitats de la seua mort.
Jaume Roig
Jaume Roig. Va nàixer a València al principi del segle XV. Exercí de metge. Fugint d'una epidèmia de pesta, Roig es refugià a Callosa d'en Sarrià, i allí escrigué el seu L'Espill o Llibre de les dones.
L'obra s'estructura en quatre llibres, a través dels quals el protagonista ens conta la seua vida, des que era un xiquet i va ser foragitat de casa per sa mare fins a la seua mort en soledat, passant per tots els matrimonis amb dones de condició diversa. En tots els casos, la dona apareix com un cúmul de tots els defectes, com un ésser malèfic dedicat a fer la vida impossible al protagonista, un autèntic antiheroi que acabarà renunciant a tot i dedicant-se a la contemplació espiritual. Sovint s'ha considerat L'Espill com un precedent de la picaresca castellana.