Descartes i Hume: racionalisme, metafísica i coneixement
Teoria del coneixement de Descartes
Descartes es va introduir en el racionalisme, una postura filosòfica que caracteritza l'acceptació de les matemàtiques com a model del saber i de l'acceptació de la deducció com a mètode adequat per al desplegament del coneixement.
Descartes afirmava que totes les ciències no són més que altres coses que depenen de la saviesa humana, encara que s'apliquin a objectes diversos. Aquesta concepció unitària del saber prové de la concepció unitària de la raó. La saviesa (bona mens) és única perquè la raó és única.
Segons Descartes hi ha dos modes de coneixement: la intuïció i la deducció. La intuïció és una mena de llum o instint natural que té per objecte naturaleses simples. Tot coneixement intel·lectual s'desplega a partir de intuïcions naturals simples. Entre unes naturaleses simples i unes altres, entre unes intuïcions i unes altres, apareixen connexions que la intel·ligència descobreix i recorre per mitjà de la deducció. La deducció no és sinó una successió d'intuïcions naturals simples i connexions entre elles.
Metafísica: Déu i l'Ésser
Entre les idees innates, Descartes descobreix la idea d'infinit, que s'apressa a identificar amb la idea de Déu. Com a argument, Descartes demostra que la idea de Déu no és adventícia, ja que no tenim experiència directa de Déu. L'existència de Déu és demostrada a partir de la idea de Déu.
Entre els arguments utilitzats per Descartes, mereix destacar l'argument ontològic. Utilitza un argument basat en la causalitat aplicat a la idea de Déu. Aquesta prova pretén formular que la realitat objectiva de les idees requereix una causa que posseeixi tal realitat en si mateixa, no sols d'un mode objectiu sinó de mode formal.
Llavors, la idea d'un ésser infinit requereix una causa infinita, i per tant ha estat causada en mi per ser infinit. Així doncs, l'ésser infinit existeix. Posat que Déu existeix i és infinitament bo, i no pot permetre que em enganyi, ni que cregui que el món existeix.
El coneixement segons Hume
Hume distingeix dos tipus de percepcions: impressions i idees. Aquestes últimes poden ser simples quan no admeten divisió ni separació, sinó que es deriven del corresponent impressió simple a la qual representen. Les idees són més febles i menys vives que les impressions i procedeixen de les impressions.
Hume introdueix una important classificació relativa als modes de coneixement. El nostre coneixement és de dos tipus: coneixement de relacions entre idees i coneixement factual, de fets. Les relacions entre idees es formulen en proposicions analítiques i necessàries. A part de les relacions entre idees, el nostre coneixement pot referir-se a fets.
Les conseqüències d'aquest plantejament són sòlidament radicals, igual que les de Locke. El nostre coneixement de fets queda limitat a les impressions actuals i als records d'impressions passades. Per tant, no podem tenir coneixement de fets futurs, ja que no posseïm impressió alguna d'allò que succeirà en el futur.