El dubte metòdic de Descartes: De la bogeria al geni maligne

Per què Descartes rebutja l'argument de la bogeria en relació al dubte sensorial?

El dubte sensible es basa en no refiar-nos dels sentits a l'hora de reconèixer veritats evidents, ja que aquests són una font contínua d'errors i d'enganys. Per tant, s'ha de mantenir una actitud escèptica o crítica davant la informació sensorial que rebem.

Tot i això, Descartes puntualitza que hi ha coses que es resisteixen a ser posades en dubte o que no admeten un dubte raonable: «que sóc aquí, assegut a la vora del foc, amb una bata i amb aquest paper a les mans». Per a Descartes, negar una veritat tan propera, dubtant d'aquests fets, correspondria a estar boig o ser un insensat. Per aquest motiu, Descartes elabora un dubte raonable i sensat que li permet diferenciar-se de l'estat de follia.

Quina diferència hi ha entre el Déu enganyador i la hipòtesi del geni maligne?

En un primer moment, Descartes planteja la possibilitat que Déu, en ser totpoderós, tingui la capacitat d'enganyar-nos en el coneixement de les coses més evidents. Malgrat això, el filòsof arriba a la conclusió que la perfecció a la qual està sotmès Déu fa que necessàriament aquest sigui bondadós i, per tant, no tindrà mai la voluntat d'enganyar-nos.

Per fer extensible el dubte a les matemàtiques i altres ciències semblants, Descartes elabora la hipòtesi del geni maligne, introduint aquest nou element que «ha utilitzat tot el seu enginy a fi d'enganyar-me» i que ens fa dubtar de tot. Així, el geni maligne és capaç de fer-nos dubtar de veritats que se'ns presenten com a evidents, clares i distintes, essent aquest el seu màxim objectiu.

El dubte hiperbòlic

Descartes anomena «hiperbòlic» al seu dubte, precisament perquè es recolza en el supòsit més extrem i exagerat (hipèrbole): que la raó pogués equivocar-se fins i tot davant l'evidència, la qual cosa suposa, simplement, el descontrol absolut de la raó, és a dir, la demència.

L'existència de Déu

Descartes coneix Déu i demostra la seva existència a través d'una anàlisi de la seva consciència:

• Si Déu no és una consciència finita, aleshores té una existència diferent a la d'aquesta consciència.
• Per tant, Déu existeix objectivament.
• No tindria la idea de Déu en la meva ment si aquest no existís veritablement.

Déu com a idea innata

Conseqüentment, se'n deriva la necessitat que la idea de Déu sigui innata: que es trobi en nosaltres des del moment en què vàrem ser creats i que no l'hàgim adquirit a partir dels sentits o elaborat per nosaltres mateixos.