Pla d'Estabilització i Plans de Desenvolupament: Anàlisi i Impacte

El Pla d'Estabilització (1959)

El Pla d'Estabilització (1959) va ser la primera acció correctora de la política econòmica. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. El projecte d'actuació comprenia tres grans eixos:

• Estabilització de l'economia: Per tal de reduir la inflació es van apujar els tipus d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris. Per poder limitar el dèficit públic es va proposar una reforma fiscal per incrementar la recaptació i limitar la despesa de l'Estat.
• Liberalització interior de l'economia: Es va dur a terme a partir de l'eliminació d'organismes estatals interventors i posant fi a la reglamentació dels preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: L'objectiu era eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. En aquesta direcció, es va anunciar la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis i es van devaluar gairebé un 50% en relació amb el dòlar.

A canvi d'aquests compromisos, diversos organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya per poder fer cara a la greu situació econòmica i evitar una possible suspensió de pagaments. A més a llarg termini, totes aquestes mesures volien incorporar l'economia espanyola als mercats internacionals per posar les bases d'un creixement econòmic posterior.

Els Plans de Desenvolupament

Al programa d'estabilització s'hi va afegir la posada en marxa dels plans de desenvolupament econòmic o social. En total, se'n van promulgar tres. Per supervisar-ne el funcionament es va crear el càrrec de comissari del pla de desenvolupament. El projecte consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa, amb l'objectiu d'impulsar des de l'Estat el creixement de l'economia mitjançant la programació de l'activitat del sector públic i d'oferir als inversors privats informació i previsió.

Els plans van encetar dues línies d'actuació: les actuacions estructurals, que pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria, i els pols de desenvolupament, que intentaven reduir els desequilibris en zones d'industrialització escassa. Aquesta planificació va tenir poca repercussió a Catalunya.

En general, la planificació franquista no va assolir els objectius programats, en gran part perquè els recursos públics que s'hi van esmerçar. Tot i que els plans de desenvolupament van tenir escassa rellevància, el seu èxit més gran va consistir a proveir la iniciativa privada d'infraestructures i de productes bàsics que van afavorir el coneixement industrial.