Filosofia d'Aristòtil: Classificació del Coneixement, Metafísica i Ètica

Classificació del Coneixement

El saber es divideix en tres modalitats principals:

• Productiu: Saber fer un producte segons normes o regles.
• Pràctic: Relatiu a l’acció; saber actuar segons les circumstàncies.
• Teòric: Contemplatiu, saber desinteressat que només busca el coneixement mateix.

Sabers Teòrics

Els sabers teòrics són:

a) Física

Estudia les coses materials i canviants, els objectes naturals mòbils. Queden exclosos els productes de la tècnica.

b) Matemàtica

Estudia coses immòbils, però que no existeixen separades de la matèria (figures geomètriques o nombres).

c) Filosofia Primera (Metafísica)

Estudia l’ésser en tant que ésser, allò que tenen en comú totes les substàncies. Com que la divinitat (théos) és el primer principi o última causa de tot, també és teologia, l’estudi de les entitats immòbils i separades de la matèria, el màxim ésser.

El Problema del Canvi

Matèria i Forma

El canvi en els éssers naturals és un fet. S’han de conèixer els principis (arkhaí) que intervenen en el canvi; dos d’ells són contraris [forma (morphé) i privació de la forma (stéresis)] i l’altre és el substrat. Ex: L’aigua freda, privada de la forma de calor, passa a ser aigua dotada de la forma de calor: un contrari es retira i és substituït per un altre en el substrat.

Matèria significa per Aristòtil substrat amorf, sense forma, completament indeterminat, que constitueix tots els éssers naturals. Els quatre elements estan fets d’aquesta matèria primera.

Hilemorfisme

Qualsevol ésser natural és un compost de matèria (allò de què està fet l’ésser) i forma (estructura, organització de la matèria). Aquesta concepció rep el nom d’hilemorfisme. Són conceptes relatius: el que és forma en un sentit és alhora matèria en un altre. La matèria és inengendrada i indestructible. Matèria i forma són eternes. No hi ha formes noves o diferents de les eternament existents i, pel que fa als éssers vius, no hi ha evolució.

El Canvi i el Moviment

Aristòtil distingeix diversos tipus de canvi:

• Canvi substancial: Canvia la substància com a tal (generació o naixement i corrupció o mort).
• Canvi quantitatiu: Variació de la matèria que constitueix el substrat.
• Canvi qualitatiu: Alteració d’una qualitat del substrat.
• Canvi local: Moviment, canvi de lloc.

Tots els canvis resulten del moviment, ja que quan un ésser natural canvia amb a), b) o c), es deu a una nova col·locació dels quatre elements en ell. També divideix el canvi en: a)Natural (espontani) i b)Artificial.

Èsser en Potència i Èsser en Acte

Podem parlar d’ésser en potència (dýnamis, capacitat que té una cosa d’esdevenir una altra) i ésser en acte (enérgeia, potència realitzada, l’activitat real i present).

El canvi s’explica com el pas de l’ésser en potència a l’ésser en acte. Ontològicament, l’acte és superior, ja que l’ésser és en potència per tal d’arribar a ser-ho en acte. Temporalment, l’acte és anterior, ja que el pas de la potència a aquest només pot ser executat per un ésser ja existent. La successió de formes és infinita; el moviment, igual que el temps, és etern en passat i en futur.

Crítica de la Teoria de les Idees

Plató va crear un món d’essències separades per explicar la realitat natural. Per a Aristòtil, aquesta teoria només trasllada o duplica el problema original, sent una hipòtesi innecessària.

Aristòtil coincideix que els objectes particulars no són l’objecte de la ciència (només allò universal pot ser conegut científicament), però no admet l’existència separada de les formes. Només les coses individuals (substàncies) existeixen realment. La ciència estudia les formes, els trets comuns que comparteixen essencialment tots els membres d’una mateixa classe (els universals).

El Coneixement

Tots els animals perceben, però només alguns guarden record (memòria). De la repetició de la memòria, en els humans sorgeix l’experiència, base de l’aprenentatge. La reiteració de records semblants dona lloc a un concepte comú (universal).

• Qui posseeix l’experiència (coneix coses singulars) no pot comunicar-la: no és coneixement de les causes.
• Qui posseeix la tècnica (coneix coses universals) pot transmetre-la mitjançant el llenguatge: és el coneixement de les causes.

Els Factors Explicatius del Canvi: Les Quatre Causes

A) Causa material: Substrat del canvi (marbre).

B) Causa formal: Estructura que adopta el substrat al final de canvi (escultura de Venus).

C) Causa eficient: Agent que provoca el moviment (escultor).

D) Causa final: Finalitat per la qual es fa el canvi, meta que persegueix l’agent en actuar (homenatjar).

Teologisme i Teleologisme

Teologisme: Tot el que existeix té una finalitat. En els objectes artificials és externa; en els éssers naturals és interna, inscrita en la pròpia phýsis. Aristòtil distingeix causes finals en tot l’Univers.

Teleologisme: Concepció segons la qual l’entera realitat es troba animada per propòsits, desigs, tendències o finalitats.

El Motor Immòbil

Sosté que el primer motor de l’Univers és immòbil, la causa de l’etern moviment és un motor que mou sense moure’s. Atès que el moviment és el pas de potència a acte, el primer motor és acte pur, sense cap potència (immutable, etern, forma pura deslligada de matèria).

L’activitat del primer motor és la del pensament. L’objecte del seu pensament és ell mateix: és pensament del pensament (noésis noeseós). Mou l’Univers com a causa final, objecte de desig al qual totes les coses intenten imitar.

La Concepció de l’Ànima

La psicologia és una part de la física. L’ànima no pot existir independentment del cos, però tampoc no es pot concebre com un cos material.

L’ésser viu és una unitat substancial formada per cos i ànima, inseparables. L’ànima és el principi vital, la forma que informa la matèria corporal. El cos és la matèria (vida en potència) i l’ànima la forma (vida en acte). L’ànima és la causa agent, formal i final; el cos, la causa material.

Classes d’Ànima

• Vegetativa: Plantes, animals i humans (alimentació, creixement, reproducció).
• Sensitiva: Animals i humans (percepció, moviment local, desig).
• Racional: Humans (pensament).

L’Ètica i la Política

Són sabers pràctics que s’ocupen de la conducta o acció. La política és superior a l’ètica, ja que l’inclou. El bé per a l’individu és el mateix que el bé per a la pólis.

Ètica

Hi ha un bé últim per a tots els humans que la raó pot conèixer. El bé suprem dels humans és la felicitat (eudaimonía), una vida autèntica i plena on es poden autorealitzar completament.

A - La Felicitat

La felicitat consistirà en una activitat autosuficient, bona en si mateixa i independent de qualsevol cosa. La felicitat humana radica en l’exercici del pensament, de la reflexió, en la vida teòrica o contemplativa, dedicada a la recerca científica.

B - Les Virtuts

Les virtuts són el bon funcionament o perfecta realització d’una cosa. Quan es viu segons la virtut, s’obté la felicitat.

• Les virtuts del caràcter són les ètiques (relacionades amb els desigs).
• Les virtuts del pensament són les dianoètiques o intel·lectuals.

La virtut radica en el punt mitjà entre dos vicis (un per defecte i l’altre per excés). La saviesa pràctica (prudència) permet escollir la millor acció i els mitjans adequats per arribar a un fi, determinant el punt mitjà òptim.

La Política

La pólis és l’únic marc on és possible aconseguir la felicitat. L’individu humà és un animal polític (politikón zoion), només es desenvolupa plenament en la convivència.

Mentre que els altres animals tenen veu per expressar sensacions, els humans tenen la capacitat de dir allò que és just/injust, bo/dolent, la qual cosa permet bastir una ciutat-estat.

La funció de la família és assegurar els mitjans de subsistència; la funció de la pólis és assegurar una bona vida, ja que és una comunitat autosuficient. Aquesta concepció contrasta amb les idees dels sofistes.

Els Règims Polítics o Constitucions

Aristòtil enumera sis règims, dividits en formes pures i degenerades:

• Formes Pures: Monarquia (govern d’un sol home excel·lent), Aristocràcia (govern dels millors), Democràcia (govern de tots sotmesos a la legislació).
• Formes Degenerades: Tirania (un sol home il·legítim), Oligarquia (els més rics), Demagògia (tots sense respectar les lleis).

El govern ideal seria la monarquia, però Aristòtil proposa una combinació d’aristocràcia i democràcia. L’important és que la majoria dels ciutadans pertanyin a la classe mitjana, així la pólis fuig dels extrems i recolza sobre la majoria.