El mètode de Descartes: regles, dubte metòdic i filosofia primera

Les regles del mètode de Descartes

Descartes volia crear un sistema filosòfic universalment vàlid i irrefutable. Per això va utilitzar un mètode científic i matemàtic, basat en la capacitat de raonar, que és comuna a tots els éssers humans. La diversitat d'opinions humanes s'origina en els diferents modos de guiar aquesta capacitat i en la diversitat dels objectes als quals s'aplica.

Descartes defineix el mètode com «un conjunt de regles certes i fàcils que faran que qui les observi no prengui mai el fals per vertader». Assenyala quatre regles fonamentals:

1. L'evidència

Consisteix a no admetre mai res que no es reconegui com a clar i distint, és a dir, res que no es pugui posar en dubte.

L'acte per mitjà del qual l'ànima arriba a l'evidència és la intuïció, una facultat mental que li permet captar les coses a la primera. Descartes entén la intuïció com «la concepció de l'esperit pur i atent, tan fàcil i distint que no queda en absolut cap dubte respecte d'allò que pensem».

2. L'anàlisi

Consisteix a dividir cada una de les dificultats que s'han d'examinar en el major nombre possible de parts per resoldre-les millor. L'anàlisi significa dividir les idees complexes en simples.

3. La síntesi

Consisteix a conduir els pensaments per ordre, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir poc a poc fins als coneixements més complexos. Aquesta regla suposa un procediment de deducció, és a dir, la resolució de cada part simple començant pel més fàcil fins al més complex.

4. L'enumeració

Consisteix a revisar tot el procés per estar segurs de no oblidar res. Com diu Descartes: «consisteix a fer enumeracions tan completes i revisions tan generals que estiguem segurs de no ometre res». L'enumeració comprova l'anàlisi, i la revisió comprova la síntesi.

Totes aquestes regles es redueixen a l'evidència: cal aconseguir trobar una primera veritat evident a partir de la qual es dedueixin totes les altres.

El dubte metòdic

Per arribar a la certesa, Descartes utilitza un instrument: el dubte. No és estrany que Descartes concebés la idea de construir una ciència suprema, que anomenava filosofia primera.

La destrucció de les opinions anteriors es fa mitjançant el dubte metòdic. El dubte cartesià no és un dubte escèptic: és un hàbit del pensament, un moment en què no som capaços d'afirmar si alguna cosa és vertadera o falsa. És un instrument per elaborar la filosofia, i per això s'anomena dubte metòdic. Podem dir que és un dubte universal, ja que s'estén a tot el coneixement, però és un dubte teòric: no abasta el pla de les creences ni de les normes morals, sinó només el pla de la teoria.

Descartes dubta de:

• Els sentits: «Si alguna vegada m'han enganyat, cal ser prudent i suposar que em poden enganyar sempre». Quan veiem alguna cosa de lluny, ens sembla una cosa, però quan ens hi acostem és una altra. Per això eliminem els sentits i tot el que es basi en ells.
• El món exterior: a causa de la falta de criteri per distingir entre la realitat i el somni, i perquè s'aprèn amb els sentits.
• Els propis raonaments: el meu enteniment es pot equivocar quan raona.
• De si mateix: «Pot ser que existeixi un "dimoni" o "geni maligne" dins meu que em porti contínuament a l'error».

Així, totes les veritats que puguin haver estat acceptades fins llavors, amb els criteris anteriors, es destrueixen. Descartes pretén arribar a una veritat que es pugui sostenir per si mateixa, independentment de qualsevol coneixement anterior.

Context biogràfic i històric

René Descartes va néixer el 31 de març de 1596 a La Haye en Touraine, França. Sa mare va morir un any després. El seu pare, conseller del rei al Parlament de Bretanya, el va enviar el 1604 al col·legi de La Flèche, dirigit pels jesuïtes.

Des del punt de vista cultural, l'època de Descartes és el Barroc, un temps de to general pessimista que contribueix a l'enfrontament teològic entre catòlics i protestants. Un fet que va tenir un gran impacte sobre la vida intel·lectual de Descartes va ser la condemna de Galileu pel tribunal de la Inquisició a Roma, que li va provocar por per la recepció de les seves idees i, per tant, el va portar a retenir el tractat sobre el món sense publicar-lo. Posteriorment, va publicar alguns dels seus treballs, entre ells el Discurs del mètode, de manera anònima. Malgrat tot, el 1643 el Consell de la Universitat d'Utrecht el va condemnar com a ateu i després el va acusar de pelagianisme. Després de la seva mort, també van ser condemnats alguns dels seus principals treballs.

El context històric en què s'emmarca la seva filosofia són els Segles d'Or. Des del punt de vista polític, França, com totes les grans potències europees de l'època, s'organitzava com una monarquia absoluta que va arribar al seu apogeu amb el monarca Lluís XIV, identificant el rei amb l'Estat. Durant el segle XVII es produeix a Europa un període de crisi, resultat de la consolidació dels estats moderns i dels seus desitjos de lluita imperialista per l'hegemonia entre França, Espanya, Holanda i Anglaterra. Pel que fa a la vida de Descartes, una bona part d'aquest joc va ser la Guerra dels Trenta Anys entre estats catòlics i protestants de l'Imperi Alemany.

La filosofia de Descartes i el racionalisme

La filosofia de Descartes coincideix amb la fi del Renaixement i es pot dir que, des de fa temps, Déu no era el centre de les preocupacions filosòfiques, substituït per l'home, especialment en qüestions de coneixement.

Descartes és considerat el fundador i cap del racionalisme, corrent que es basa en la ciència moderna i en el mètode de modelització matemàtica. Aquesta tendència dóna a la raó una importància radical en el coneixement de la realitat, accepta l'innatisme dels principis bàsics i desconsidera el coneixement sensorial com a guia cap a la veritat. Descartes va formular una teoria anomenada mecanicisme, que pretenia explicar el món físic com una gran màquina, i que va ser precursora de la tardana tradició materialista.