Normalització lingüística: procés, etapes i exemples

Resum

El document explica el concepte de normalització lingüística segons Albert Bastardas, la seva diferència amb la normativització i l'oficialització, i les etapes i subprocessos que hi intervenen. També repassa la política i la planificació lingüística, les conseqüències del procés i alguns casos d'èxit del segle XX i exemples de polítiques lingüístiques diverses.

Punts clau

La normalització és un macroprocés social intencional que pretén recuperar funcions i parlants d'una llengua en recessió i convertir-la en instrument de cohesió (Bastardas, 1994).
La normalització no es limita a l'estandardització ni a l'oficialització, sinó que n'és una part.
Les etapes del procés són: conflicte lingüístic explícit, presa de consciència, arrencada de les pautes sociolingüístiques i actuació.
La planificació lingüística actua sobre el codi i inclou la selecció del vernacle, la construcció de l'estàndard i la implantació.
La política lingüística són les mesures que prenen els poders públics per intervenir en les comunicacions lingüístiques de la societat.
Casos d'èxit de normalització al segle XX inclouen el noruec, el finès, l'islandès, el polonès, l'hongarès i l'hebreu.

Posa't a prova

Què és la comunitat lingüística?

Una comunitat lingüística és aquella que té una llengua que la cohesiona, amb les funcions instrumentals que li ha donat la comunitat.

Procés prospectiu de resposta al conflicte lingüístic

És un procés prospectiu de resposta al conflicte lingüístic i de cohesió a la comunitat lingüística.

Diferències entre normalització, normativització i oficialització

La normalització no és només l'estandardització (establir normes) ni l'oficialització (atorgar requisits formals i accés a certs àmbits), sinó que n'és una part.

Condicionants del procés de normalització

El punt de partida condiciona el procés (més o menys òptim).
Necessitat d'una política lingüística: mesures impulsades des del poder.

Definició de normalització lingüística segons Albert Bastardas

Segons Albert Bastardas (1994), la normalització és un macroprocés social intencional que, a partir d'una determinada fase de substitució lingüística, pretén la recuperació de funcions i de parlants per al codi en recessió, amb l'objectiu d'aturar la substitució, assegurar l'estabilitat de la llengua i convertir-la en un instrument de cohesió.

Subprocessos de la normalització

Recuperar la retransmissió de pares a fills.
Estandardització.
Que tothom la parli.
Que els nouvinguts l'aprenguin.

Característiques del procés de normalització

Cada procés és únic, però amb unes constants i amb circumstàncies diferents.

Etapes del procés de normalització

Conflicte lingüístic explícit.
Presa de consciència.
Arrencada de les pautes sociolingüístiques (importància de les elits).
Actuació (macroprocés).

Conseqüències de la normalització

Individuals: aprenentatge i cultivació.
Socials: inversió del procés de substitució i superació del conflicte.
Territorials: monolingüisme territorial (cohesió).

Casos d'èxit de normalització al segle XX

Noruec, finès i islandès.
Polonès i hongarès.
Hebreu.

Política lingüística

Són les mesures que els poders públics poden prendre per tal d'intervenir en les comunicacions lingüístiques de la societat. També es pot definir com el conjunt d'accions encaminades a la producció planejada de qualsevol tipus de canvi en els comportaments lingüístics.

Planificació lingüística

Són les actuacions sobre el codi, no l'actuació social. Està relacionada amb l'estandardització i la codificació. Inclou tres processos:

Selecció del vernacle.
Varietat de la llengua per construir l'estàndard.
Implantació.

Exemples de polítiques lingüístiques

Màxim reconeixement: multilingüisme igualitari (Suïssa, Bèlgica i Canadà).
Cap reconeixement: França.
Persecució lingüística: Espanya franquista.
Reconeixement parcial del multilingüisme: Espanya.

Preguntes freqüents

Què es entén per normalització lingüística segons Albert Bastardas?

Segons Bastardas (1994), és un macroprocés social intencional que, després d'una fase de substitució lingüística, pretén recuperar funcions i parlants per al codi en recessió, aturar la substitució i convertir la llengua en un instrument de cohesió.

Quina és la diferència entre normalització i oficialització?

La normalització no és només l'estandardització (establir normes) ni l'oficialització (atorgar requisits formals i accés a certs àmbits), sinó que n'és una part que les inclou.

Quines són les etapes del procés de normalització?

El document en proposa quatre: conflicte lingüístic explícit, presa de consciència, arrencada de les pautes sociolingüístiques (amb importància de les elits) i actuació com a macroprocés.

Quina diferència hi ha entre política i planificació lingüística?

La política lingüística són les mesures que prenen els poders públics per intervenir en les comunicacions de la societat, mentre que la planificació lingüística actua sobre el codi, relacionada amb l'estandardització i la codificació.