La Renaixença: Autors, Obres i Context Històric

La Renaixença: Context Històric

El segle XIX va ser força convuls a tot Europa: primer, per les lluites entre liberals i conservadors i, segon, per l'adveniment de la Revolució Industrial, que va comportar un èxode massiu de treballadors del camp cap a la ciutat. Pel que fa als moviments artístics, cal parlar del Romanticisme en un primer moment i del Realisme després.

Romanticisme i Realisme

Romanticisme: Característiques, Obres i Autors

• Rebuig dels cànons clàssics i, per tant, de l'estètica neoclàssica del segle XVIII.
• Defensa de la llibertat de l'artista i de l'originalitat de l'obra d'art.
• Reivindicació de la lletjor, l'horror o del grotesc com a valors estètics.
• Incorporació de la barreja de gèneres, tons o estils en una mateixa obra.
• Predomini del sentiment sobre la raó.
• Exaltació d'un cert sentiment nacionalista o patriòtic, relacionat amb la recuperació de tradicions i llegendes o en l'ambientació medieval.
• Presència ocasional de l'exotisme o l'aventura en determinades obres, i de la transgressió de la llei o la conducta antisocial en els seus protagonistes.

Realisme: Característiques, Obres i Autors

Moviment centrat sobretot en la novel·la i que va pretendre reflectir la societat dels seus temps, enfront de l'evasió cap al passat que sovint implicava el Romanticisme. El Realisme va tenir com a conseqüència el Naturalisme, moviment creat amb dos objectius bàsics: d'una banda, retratar la vida de les classes socials més desafavorides i, de l'altra, construir el reflex literari de les teories deterministes (els humans vivim condicionats per l'herència biològica).

La Renaixença

Concepte

Moviment de recuperació política i cultural que, al llarg del segle XIX, va proposar, en primer lloc, dignificar la llengua catalana i, en segon lloc, restablir als territoris on aquesta es parlava una literatura nacional, al mateix nivell que qualsevol país europeu.

Personatges i Institucions

Es considera que la Renaixença es va iniciar l'any 1833 amb el poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau, a la revista El Vapor. Allà on la Renaixença assolí més projecció va ser als Jocs Florals de Barcelona a partir de l'any 1859. Els grans representants d'aquest moviment van ser: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i Narcís Oller.

Autors i Obres

Jacint Verdaguer

L'autor més important de la literatura catalana del segle XIX, ja que va ser capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa –i també una bona prosa– en un català modern i assequible sense altres precedents.

Obra: Poesia i Prosa

Va ser un autor popular, per la seva poesia lírica. Molts dels seus poemes van ser musicats i s'han convertit en cançons molt conegudes, com L'Emigrant. Però les seves obres més ambicioses són dos extensos poemes èpics: L'Atlàntida, acabat el 1877, i Canigó, del 1885. El primer és una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics; el segon consisteix en una exaltació, de tall llegendari i clara influència romàntica, dels orígens cristians de Catalunya a l'edat mitjana. S'hi barregen alguns personatges històrics amb nombrosos elements llegendaris i fantàstics. Si a L'Atlàntida destaca la precisió del llenguatge geològic, Canigó suposa un cant d'amor a la geografia catalana. Verdaguer és conegut per la seva obra en prosa, camp en el qual se'l pot considerar el millor autor català del segle XIX: rondalles, discursos o articles en donen testimoni.

Àngel Guimerà (1845-1924)

Vida (Poeta i Dramaturg)

Va néixer a Tenerife i va morir a Barcelona. La seva formació inicial és en castellà. Als 8 anys, la seva família es traslladà a Catalunya (al Vendrell), on aprèn la llengua i cultura catalana. Dels 14 als 17 anys, va estudiar als escolapis de Barcelona, ciutat on es queda a viure finalment. Als 22 anys, s'incorpora al moviment literari català. És un dels fundadors i director de la revista La Renaixença. Començà escrivint poesia. El 1877 guanya alhora la flor natural, l'englantina i la viola. En conseqüència, fou proclamat Mestre en Gai Saber. Va escriure sobretot poesia narrativa i patriòtica (amb els cànons del Romanticisme). Als 34 anys, sorgeix la seva vocació teatral amb l'estrena del seu primer drama històric: Gal·la Placídia. Amb el teatre obté èxit i prestigi que el fan molt popular. Paral·lelament, participa en política. El tret més destacat en seria la seva participació (1885) en la redacció del Memorial de Greuges, on es recollien les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya. Més tard, fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, per primer cop per a la casa, escriu el discurs inaugural en català. La seva activitat de poeta, dramaturg i polític el convertiren en una figura tan popular com Verdaguer. El seu enterrament va ser multitudinari.

Teatre

Objectiu de Guimerà: dignificar el teatre català. Va deixar en segon terme la poesia i es va dedicar plenament a un teatre variat i de qualitat que caracteritza la recuperació literària en la Renaixença. La seva obra dramàtica es divideix en 3 etapes:

1879-1890: Etapa romàntica on escriu únicament drames històrics (iniciada amb Gal·la Placídia). Hi empra el vers decasíl·lab. Eren tragèdies on recreava temps i ambients passats (edat mitjana), i amb una gran quantitat de personatges. Les seves obres d'aquesta etapa es mostren molt influenciades per les de Víctor Hugo i Shakespeare. Cal destacar l'obra més important d'aquesta etapa, Mar i cel (1888), una de les millors obres de Guimerà.

1890-1900: Etapa artística, on vol cercar un punt mig entre el Romanticisme i el Realisme, del qual esdevingué el drama rural o contemporani. La visió del món i dels homes continua sent romàntica: la realitat hi és sovint idealitzada, els personatges amb dimensió heroica i són tan apassionats com en els drames històrics. En aquest període, l'autor va escriure les seves millors obres: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Els tres llibres de la trilogia tenien en comú una mateixa estructura: el plantejament exposava els problemes, els quals determinaven el transcurs dels esdeveniments durant el nus, i en el desenllaç les passions individuals dels protagonistes desemboquen en la violència col·lectiva. El tema de la segona etapa és el drama rural.

1900-1924: Caracteritzada pel desig de Guimerà d'adaptar el seu teatre als nous corrents estètics. Va intentar connectar amb el Naturalisme amb L'aranya (1907) i, més tard, ho intentà amb el Modernisme simbolista, amb obres com La Santa Espina (1907) i La reina vella (1908). Així, però, Guimerà no va aconseguir l'èxit popular com ho havia fet a l'etapa anterior. Per aquest motiu, després d'uns anys intenta un retorn a la primera etapa.

Característiques de les Obres

• Drama - tragèdia romàntica: En vers. Llenguatge més culte.
• Amor: tema més important. És la passió absoluta que ho pot tot i on sempre el final és tràgic, a causa de l'aspiració a una realització perfecta i impossible.
• Heroi: Personatge protagonista, un individu misteriós enfrontat a la societat o a un poder injust en una lluita desigual. Aspira a alguna cosa a la qual sovint no aconsegueix. La seva vida són un seguit de desgràcies amb un destí tràgic: mort, suïcidi, marginació...
• Capacitat emotiva: S'utilitzen recursos característics per a commoure la sensibilitat del públic i provocar-ne sorpresa: intriga i escenes espantoses, dinamisme de l'acció, passions exaltades, escenografia impactant i aparatosa.
• Drama realista: Resulta d'incorporar trets realistes al drama romàntic. En prosa i llenguatge més col·loquial.
• Presència de problemes socials: la relació amo-treballadors, sempre com a rerefons de la història principal.
• Personatges extrets de la realitat, generalment de condició modesta.
• Perduren elements romàntics: visió idealitzada del món i dels homes, els personatges representen idees (bondat, maldat...) i els sentiments passionals.