Sòcrates i la Filosofia: Diàleg i Coneixement

Què ensenyava realment Sòcrates?

Ensenyava a dialogar críticament.

Quina diferència hi ha entre ensenyar i dialogar?

El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d'estar disposat a acceptar les idees de l'altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes.

Pot tenir la filosofia una dimensió pràctica?

Posem un exemple. Un filòsof, per exemple, es pot preguntar què és i com s'aconsegueix la felicitat en aquesta vida, i això té una clara orientació pràctica.

La filosofia i la ciència són camins on cada nova resposta ens permet obrir noves preguntes. Però hi ha una diferència clau entre la història de la filosofia i la història de la ciència. Quina és aquesta diferència?

A diferència del coneixement científic, que deixa de banda completament les teories antigues quan triomfa una teoria nova, la filosofia de pensadors de fa molts segles pot ser encara profitosa i vàlida en la mesura que ens pugui oferir encara raons i motius de reflexió.

Què significa ser crític?

Significa no donar res per cert si no ho entenem. Fer preguntes intel·ligents als altres i fer-nos-les nosaltres mateixos.

Fes una llista dels temes que han quedat actualment establerts com a disciplines específicament filosòfiques (no cal que els expliquis):

• Teoria del coneixement
• Lògica
• Filosofia del llenguatge
• Metafísica
• Estètica
• Ètica
• Filosofia política i filosofia social
• Antropologia filosòfica

En què consisteix la part de la filosofia que anomenem lògica?

La lògica és l'estudi formal de les estructures del raonament.

Quina és la pregunta clau de la metafísica?

Què és la realitat presa en el seu conjunt de forma unitària i total?

En què consisteix l'estètica?

L'estètica és la reflexió filosòfica sobre l'art i la bellesa.

En què consisteix la filosofia política?

La filosofia política intenta comprendre racionalment el fonament de les societats i de la seva organització. A partir d'aquesta comprensió, desenvolupa una activitat crítica respecte de les institucions socials i proposa formes alternatives que poden ser més o menys utòpiques.

Què tenen en comú la lògica i la matemàtica?

Cap de les dues no té interès pel contingut, sinó només per la forma. Coneixem els seus principis gràcies a la intuïció racional.

Defineix els conceptes de gnoseologia i epistemologia.

Gnoseologia: branca de la filosofia que estudia el coneixement, és a dir, que intenta descobrir què significa conèixer i com funciona el coneixement.

Epistemologia: branca de la gnoseologia que investiga què és i com funciona la ciència.

En què consisteix la demostració lògica?

La demostració lògica consisteix a utilitzar el raonament lògic per arribar a una conclusió partint d'unes afirmacions prèvies que anomenem premisses.

Quins orígens poden tenir les primeres premisses de qualsevol demostració?

De l'experiència o de la intuïció.

A què ens referim en teoria del coneixement quan parlem d'experiència sensible o sensorial? Digues també dos sinònims equivalents a experiència sensible.

Parlem d'experiència per referir-nos a tot allò que ens arriba a través dels sentits (vista, oïda...) de forma directa o indirecta. És sinònim de coneixement empíric i de coneixement a posteriori.

Com definim la intuïció racional?

Definim la intuïció racional com la comprensió immediata d'una veritat que ens resulta evident només de pensar-hi, sense fer experiments ni observacions.

Quins tres camins fonamentals podem seguir les persones per respondre els interrogants que ens preocupen?

• La religió ens ofereix respostes, però no hi ha manera de saber quina és la religió veritable. Cada religió considera totes les altres com a falses.
• La imaginació ens dóna la possibilitat de trobar respostes fantasioses. Els que no creuen en les religions pensen que l'origen dels dogmes és la imaginació dels profetes.
• La racionalitat no es conforma amb respostes imaginatives. La racionalitat és un esforç d'objectivitat i coherència. Consisteix en:

1. Definir clarament l'origen i el sentit dels conceptes que utilitzem.
2. Utilitzar les estructures lògiques de raonament per tal d'argumentar les nostres idees.

En què consisteixen i en què es diferencien les diverses modalitats de l'antropologia?

Antropos significa home, ésser humà.

L'antropologia científica s'ocupa de descriure les característiques físiques dels humans.

L'antropologia filosòfica intenta aclarir el que és essencial per a l'ésser humà, més enllà de les particularitats culturals o físiques de cada individu o grup. És com una mena de pont entre totes les disciplines filosòfiques i científiques.

Quines són les característiques de l'experiència vivencial? Per què no pot ser el fonament de la ciència?

La paraula experiència a vegades es fa servir en un sentit vivencial, diem que enamorar-se és una experiència, o somiar és una experiència. La vivència és una forma de coneixement important, però el seu caràcter és purament subjectiu. Cada persona viu o sent les diverses situacions de manera personal, a la seva manera, en funció de la seva història vital. La ciència exigeix una objectivitat que la vivència no pot aconseguir.

Què entenem per objectivitat? Què significa que l'experiència sensible és objectiva però incomunicable?

L'objectivitat és la correspondència entre un pensament i un objecte. Els òrgans sensorials ens fan rebre la realitat de la vida i, d'aquesta manera, ens podem fer una pròpia imatge de la vida. Només direm que són objectives aquestes imatges quan siguin lògicament reals. De tota manera, suposem que tots els homes tenim una mateixa forma de rebre la realitat i aquesta és la base de l'objectivitat de l'experiència sensible.

Explica la història de Sòcrates i les idees clau dels seus ensenyaments.

Sòcrates va viure a Atenes entre el 470 i el 399 abans de Crist. En aquell temps, a Atenes i altres ciutats gregues hi havia uns personatges que coneixem com a sofistes que es dedicaven a educar els joves de les famílies importants a canvi d'una remuneració econòmica. Sòcrates estava sempre voltat de joves deixebles, però no els demanava res perquè, segons deia, no els ensenyava res.

Quan va ser acusat d'impietat i de corrompre els joves amb els seus ensenyaments, es va defensar ell mateix davant l'assemblea tot explicant la història de la seva vida. Quan era jove, Sòcrates sentia l'intens desig de fer-se savi i per això cercava entre els mestres grecs aquell qui el pogués ajudar a progressar en el coneixement, però no trobava cap home que pogués respondre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no. Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impiu. Però el més paradoxal era que ell fos el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Només sé que no sé res era una de les màximes de Sòcrates. Cal interpretar-ho en el sentit que el reconeixement de la pròpia ignorància és l'únic punt de partida possible en el camí de la filosofia. Si ens pensem que ja som savis, no aconseguirem aprendre mai res. El filòsof està enamorat de la saviesa precisament perquè encara no la posseeix, i és conscient de l'esforç que cal fer per acostar-s'hi.

La filosofia és doncs un camí. I un camí que cal recórrer des de joves i, si pot ser, en companyia d'altres. Nosaltres sols podem raonar. Si estem amb bona companyia, podem també enraonar. Els grecs tenien una paraula especial que els servia tant per referir-se a la raó com a la paraula: logos. Aquesta arrel està present en les paraules lògica (estudi del raonament) i filologia (estudi del llenguatge). El filòsof ha de ser capaç d'utilitzar la lògica, i també de dialogar.

Dialogar és molt diferent que ensenyar. El que ensenya ha de saber el que està ensenyant. El que dialoga pot tenir les seves pròpies idees, però ha d'estar disposat a acceptar les idees de l'altre i a corregir les seves pròpies si les raons que sorgeixen en el diàleg són prou fortes. Sòcrates no ensenyava res als seus deixebles (per això no podia ser acusat de corrompre'ls amb els seus ensenyaments), sinó que dialogava amb ells.

En realitat, Sòcrates si que ensenyava alguna cosa important: ensenyava a dialogar críticament. Aquesta és la clau de la qüestió filosòfica.

Què signifiquen i com es diferencien les nocions d'autoritat i fe en la teoria del coneixement? Compara el tema de l'autoritat intel·lectual abans i després de Descartes.

La major part del que sabem ens ho han explicat o ho hem llegit, però no ho hem pogut comprovar. La qüestió és que ens ho creiem perquè pensem que qui ens ho explica no s'equivoca i no té intenció d'enganyar.

Això és el que s'anomena principi d'autoritat. Dels principals savis en diem autoritats. Però el principi d'autoritat es fa extensiu a moltes situacions: el professor té autoritat sobre els alumnes, els pares tenen autoritat sobre els fills, etc. Normalment fem servir el terme autoritat per fer referència a poder o comandament. Aquí, en canvi, ens referim al sentit que pren el mot quan diem que tal persona és una autoritat en matemàtiques.

L'autoritat té diferents nivells. L'autoritat dels pares és aviat discutida pels fills quan es fan adolescents, o fins i tot abans: els fills els diuen als pares que no hi entenen res. L'autoritat dels mestres sol estar per sota de l'autoritat dels llibres o dels informatius o documentals de la televisió.

Podem parlar del problema de l'autoritat abans i després de Descartes (S. XVII). Descartes afirmava: si veig clarament que quelcom és cert, és que és cert. (per més que les autoritats diguin el contrari). Es tracta de confiar més en les nostres pròpies facultats (capacitats tals com la intel·ligència), o fins i tot de confiar només en nosaltres mateixos. Aquest és un tret característic de l'home modern, que vol ser independent i autònom.

L'home medieval no s'atrevia a qüestionar les veritats oficials. Era impensable que un deixeble contradigués al professor. De fet, els professors tampoc no s'atrevien a portar la contrària als seus professors, i així el coneixement s'estancava o evolucionava amb una penosa lentitud.

Descartes diria que si ho veiem clar, hem de perseverar en la nostra idea. Actualment tampoc no podem portar fàcilment la contrària als nostres professors, però el cert és que l'esperit crític que propugna Descartes ha fet que el coneixement evolucionés amb un ritme incomparablement més ràpid.

Hi ha una sèrie de temes sobre els quals està clar que no es poden fer demostracions: les creences religioses. Ens parlen de coses que no es poden veure ni tocar (ànimes, Déus...) i que fins i tot estan més enllà de la possibilitat de comprensió lògica. Aquest tipus de coneixement s'anomena fe (i no pas autoritat). La diferència entra la fe i l'autoritat és clara: el que es creu per autoritat se suposa que es pot demostrar, mentre que el que es creu per fe se sap que és indemostrable.

Explica i compara les característiques de l'observació i de l'experimentació.

L'observació és una forma relativament passiva d'experiència. L'observador no intervé en allò que observa. Simplement s'ho mira, directament o amb instruments que millorin la possibilitat d'observació.

Com més avança la ciència més possibilitat d'observació hi ha. Per exemple, amb els telescopis instal·lats en els satèl·lits artificials podem observar astres que són a distàncies impensables en època de Galileu, que comptava amb un simple telescopi d'ullera. De tota manera, el telescopi de Galileu era enormement més eficaç que l'ull nu dels grecs i dels egipcis.

L'observació individual és poc fiable si no pot ser repetida. La ciència no admet cap observació que no sigui repetible o que no hagi quedat fixada per mètodes mecànics. De tota manera els mètodes mecànics (fotografia, gravació...) són manipulables. A fi de comptes, en cas de dubte el més important és el prestigi de l'observador. Una fotografia publicada per la Universitat Autònoma, per exemple, té molta més credibilitat que una imatge publicada per una revista del cor.

L'experimentació es diferencia de l'observació, en primer lloc, pel fet que l'experimentador ha de ser actiu, ha d'intervenir en allò que experimenta. L'investigador prepara artificialment una situació que reuneixi les condicions necessàries perquè es produeixi un fenomen determinat, de tal manera que:

1. Es pugui controlar les condicions en què el fenomen es produeix.
2. Es pugui mesurar el fenomen amb els paràmetres adequats i de forma precisa.

L'experiment tracta de descobrir o de verificar relacions entre variables. Una variable és un factor que intervé en el fenomen que volem estudiar i que pot tenir diferents valors (els valors poden variar, i per això se'n diu variable).

Si es tracta de descobrir relacions entre variables, com a mínim n'hi ha d'haver dues. Aquest és el cas més habitual, no perquè en els fenòmens reals només intervinguin dues variables, sinó perquè en els experiments es procura neutralitzar totes les altres possibles variables per evitar confusions.

Així doncs, en aquest sentit, diem que un experiment consisteix en manipular sistemàticament una o més variables per determinar amb exactitud les conseqüències de les variacions.

L'objectiu d'això és determinar amb exactitud i de forma necessària la relació entre les variables estudiades. Quan diem de forma necessària ens referim a que la relació que volem descobrir s'ha de produir de forma inevitable. D'aquesta manera podem fer prediccions de quin serà el valor d'una variable quan coneixem el valor de les altres. Quan descobrim una relació necessària entre dues variables diem que tenen una relació causa-efecte.

Hem dit que el mètode experimental consisteix en manipular sistemàticament una variable. A la variable que manipulem l'anomenarem variable independent. Com que les variacions de la segona variable depenen de les variacions de la primera, d'aquesta segona en direm variable dependent.

En un experiment cal tenir clar que hi poden haver variables que no hem detectat. Això segur que farà que ens equivoquem i que ens confonguem en el nostre experiment. Per això d'aquesta mena de variables en direm variables de confusió. Una variable de confusió és un factor no controlat que distorsiona el resultat d'un experiment. Evidentment es tracta d'evitar tota mena de variables de confusió si volem que el resultat sigui fiable. Això implica que un experiment sempre s'ha de dissenyar acuradament per evitar possibles errors i interferències i que és bo de repetir-lo diverses vegades per poder-ne estar més segurs.

Podeu complementar aquesta pregunta amb algun exemple, preferiblement que no sigui el que jo he fet servir a classe.