Variació lingüística i contacte de llengües
La variació lingüística
La variació lingüística és el conjunt de totes les formes diferents d'una llengua. Es relaciona amb les característiques personals del parlant (edat, sexe...) i podem parlar de tres classes:
- Geogràfica o dialectal: Es relaciona amb la procedència geogràfica dels parlants.
- Temporal: Es relaciona amb el moment històric en què es fa servir la llengua.
- Social: Es relaciona amb el nivell sociocultural dels parlants.
També existeix la variació estilística o funcional, que es relaciona amb la situació específica en què es produeix la comunicació o l'orientació. Les varietats estilístiques són les diverses maneres d'utilitzar la llengua segons la situació, i s'anomenen registres.
La varietat estàndard o llengua estàndard és una varietat molt codificada que serveix de model de referència a tots els membres d'una comunitat lingüística en àmbits tant formals com escrits. És supradialectal, és a dir, no es pot incloure en la classificació dels diversos dialectes que formen la llengua.
L'estandardització és el procés que té com a objectiu assolir una varietat estàndard ben definida d'una llengua i amb plenitud de funcions.
Multilingüisme i contacte de llengües
El contacte de llengües provoca canvis en les llengües, tant en l'estructura com en els usos de la comunitat. La manifestació més evident d'aquest canvi són els manlleus lèxics, però també poden haver-hi canvis en la fonètica, la morfologia o la sintaxi.
El bilingüisme és el contacte de dues llengües implicades (ús alternatiu de dues llengües en un parlant, una comunitat o un territori). Quan hi ha més de dues llengües, parlem de plurilingüisme. Si en una societat la bilingüització consisteix a fer que només els parlants d'una llengua aprenguin la llengua de l'altre grup perquè abandonin la seva, el resultat és un bilingüisme unilateral.
En aquestes situacions cal parlar de contacte de llengües, llengües en contacte o conflicte lingüístic. El conflicte lingüístic és la tensió, latent o manifesta, que es produeix entre dues comunitats lingüístiques per fer que les seves llengües respectives ocupin progressivament nous àmbits d'ús a costa d'una altra.
En una situació de conflicte lingüístic, la substitució lingüística és la pèrdua de funcions i de parlants d'una llengua determinada a favor d'una altra llengua, que sol acabar comportant el total reemplaçament.
La diglòssia és la situació en què una llengua determinada (A) ocupava les funcions i àmbits prestigiats mentre que una altra llengua (B) era la que s'usava en les situacions informals (per exemple, la situació històrica entre el castellà i el català).
Una llengua minoritària és una llengua usada en un territori (estat o regió) per persones que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població d'aquest territori. La minorització lingüística és el procés de reducció d'usos i de nombre de parlants d'una comunitat lingüística a marc estatal. La llengua en regressió és la llengua minoritzada.
L'actitud lingüística és la predisposició a valorar favorablement o no una varietat lingüística i els seus parlants. Les persones atribueixen valors als trets d'identitat cultural i social pròpia, i hi ha una relació estreta amb els valors. De vegades, les actituds negatives o les creences en relació amb les varietats lingüístiques o els seus parlants es basen en judicis de valors generats per la ignorància o la malvolença: són els prejudicis lingüístics. Les actituds i les normes d'ús es condicionen mútuament: normes d'ús lingüístic.
La normalització lingüística té la finalitat de deturar la substitució lingüística en tots els camps (polític, ideològic, jurídic, administratiu, econòmic, educatiu i lingüístic). Aquest procés inclou:
- L'adequació de l'estructura lingüística a les necessitats socials (aspecte lingüisticosocial).
- La incrementació dels usos en tots els àmbits i situacions per a satisfer les necessitats dels parlants (aspecte sociopolític).
La política lingüística és el conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat. Una llengua oficial és una llengua que ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l'administració pública i els ciutadans.
La planificació lingüística és l'activitat organitzada i sancionada per l'autoritat política d'una comunitat per mitjà d'una sèrie de programes i projectes amb la finalitat d'incidir en el procés lingüístic.
Hi ha dos models principals de política lingüística:
- Model desigualitari: Quan una llengua, o més, té un reconeixement i gaudeix de la protecció superior a les altres llengües (per exemple, el Regne Unit, Espanya, Itàlia).
- Model igualitari: Quan totes les llengües de l'estat tenen el mateix tractament (per exemple, Suïssa, Bèlgica, Finlàndia, Canadà).