El dèficit i el superàvit públics són variables de flux (aquella variable que té una dimensió temporal i flueix al llarg del temps) que mesuren la diferència entre la despesa pública i els ingressos impositius durant un determinat període, normalment un any. El deute públic és la variable d'estoc (aquella que mesura una quantitat en un moment del temps) que mesura la quantitat total que deu l'estat en un moment determinat. El deute públic es pot definir com el valor total dels bons emesos pel govern a les mans del públic. Un bo és una promesa de pagar una determinada quantitat de diners en una data futura. Poden emetre els bons l'estat o les empreses. Es parla de dèficit quan els pagaments superen els ingressos i el balanç, per tant, és negatiu. En cas contrari, es parla de superàvit. El dèficit és un flux de nou deute contret quan l'estat gasta més del que recapta en impostos.
El deute públic augmenta quan tenen lloc dèficits públics que incrementen les tinences de bons emesos per l'estat a les mans del públic. Per contra, els superàvits públics que redueixen les tinences de bons a les mans del públic redueixen el deute públic. L'increment o la disminució del deute públic no solament indica l'existència de dèficits o superàvits públics, sinó també l'augment o la reducció dels pagaments en concepte d'interessos que deu el sector públic als qui tenen els bons de l'estat. Com més alt sigui el deute públic, més alts seran els interessos anuals que ha de pagar l'estat pel deute públic.
Clàssics i keynesians davant la política fiscal:
Enfocament clàssic: (supòsits de partida) les economies tenen mecanismes autocorrectors que eliminen els desajustos i fan innecessària la intervenció estabilitzadora estatal. Les economies tendeixen a llarg termini cap al ple ús de recursos productius. (El paper del sector públic) limitar la despesa pública en la mesura que es pugui, el pressupost públic s'ha de mantenir equilibrat anualment.
Enfocament keynesià: (supòsits de partida) no hi ha un mecanisme automàtic que faci que l'economia tendeixi sempre cap al ple ús dels recursos. Els preus i els salaris no són tan flexibles com defensaven els clàssics. (Paper del sector públic) davant la recessió motivada per una demanda agregada insuficient, el sector públic ha d'intervenir manipulant les despeses i els impostos. El pressupost s'ha d'equilibrar al llarg del cicle econòmic. Durant les recessions es pot incórrer en dèficits temporals.
Segons els economistes clàssics, el pressupost ha d'equilibrar-se anualment, mentre que els keynesians defensen que el pressupost només ha d'equilibrar-se al llarg del cicle.
