La Intervenció de l'Estat en l'Economia: Teories i Polítiques

Amb l'inici del crac del 29, la gran crisi que va començar als Estats Units i que molt aviat es va expandir per altres països del món, es va iniciar un debat sobre la conveniència de la intervenció de l'Estat, per tal de poder disminuir la desocupació. En aquest panorama va aparèixer J.M. Keynes amb les seves idees, plasmades en la seva obra Teoria general de l'ocupació, l'interès i els diners. Ell proposava una actitud activa per part dels governs davant les crisis econòmiques. Va defensar l'augment de la despesa, en particular la pública, com una manera de combatre les crisis econòmiques. Els seguidors de Keynes rebutgen l'idea que l'economia tendeix lliurement al ple ús dels recursos productius i defensen la intervenció de l'Estat mitjançant les polítiques monetària i fiscal, especialment la última per tal d'estabilitzar l'economia. Per l'altra banda, els economistes clàssics defensaven que les forces internes del mercat fan que l'economia s'ajusti automàticament quan té lloc una pertorbació que influeix negativament sobre l'activitat; la producció disminueix i l'ocupació es redueix, per la qual cosa l'intervenció de l'Estat s'ha de reduir al mínim possible. Els continuadors dels economistes clàssics, anomenats monetaristes, tenen el seu origen en la tradició de la Universitat de Chicago i, en particular, en l'obra de Friedman, i defensen les teories dels economistes clàssics que he esmentat abans. Cal afegir que ells també confien en la flexibilitat dels preus i dels salaris com a mecanismes d'ajust; defensaven que si disminueix la demanda dels consumidors, els preus baixaran i així es garanteix que tota la producció es pugui vendre.