La lírica grega: orígens, gèneres i autors

La lírica grega

La lírica. Lírica prové del grec lyrikós, que vol dir relatiu a la lira, un instrument de corda. La lírica grega va ser la poesia destinada a ser cantada i sovint ballada amb acompanyament de la lira. En oposició a la poesia èpica, centrada en fets del passat i allunyats de la persona concreta, al segle VII aC es desenvolupa la poesia lírica, personal, reflexiva i interessada en les circumstàncies contemporànies del poeta. Cal assenyalar que el gran precursor de la poesia lírica fou Hesíode d'Ascra, a Beòcia (segle VIII aC), poeta d'èpica didàctica, del qual coneixem la Teogonia, on explica l'origen del món i dels déus i fa l'ordenació dels mites. En l'altra obra conservada, Els treballs i els dies, dedicada al seu germà Perses, amb el qual litigava, a més d'explicar-nos detalls sobre la seva vida, ens ofereix un document valuós de l'antiga Hèl·lada i fa la valoració positiva del treball humà i la defensa aferrissada de la justícia.

Context social i polític

A l'època arcaica es produeixen grans canvis socials gràcies al desenvolupament de la cultura urbana i l'evolució econòmica, sobretot amb l'aparició de la moneda. La nova classe social, la burgesia, enfortida pel comerç i la colonització, demana compartir el protagonisme polític i social amb la vella aristocràcia. En moltes poleis de l'Hèl·lada continental o d'Àsia Menor, el panorama polític experimenta transformacions molt significatives. El desig d'una major participació en les esferes del poder crea la tendència política vers la democràcia, encara que es produeixen algunes interrupcions, durant les quals el poder és administrat per tirans. Amb tot, els tirans s'esforcen a crear la consciència mitjançant la política religiosa activa i d'aquesta manera afavoreixen les arts i les lletres per tal d'atreure el fervor popular i així poder exercir la seva autoritat amb els mínims obstacles i problemes socials possibles.

D'altra banda, els festes col·lectives de sentit religiós i polític de les pòlis reclamen la col·laboració de músics, cantors i poetes per donar brillantor i solemnitat als actes promoguts pels qui no fa gaire que s'havien enriquit i a la col·lectivitat cada vegada més conscient del seu poder social. Els temes preferits d'aquesta nova clientela són l'amor, l'alegria i l'elogi als déus, a les ciutats i als campions dels jocs panhel·lènics, etc. Per als grecs, la paraula lírica no significava poesia acompanyada pel so de la lira o de la cítara. Posteriorment, el seu significat esdevingué cada vegada més ampli, de tal manera que avui considerem poesia lírica aquella que predomina el to afectiu, sentimental i emotiu.

Subgèneres de la poesia lírica

L'elegia: (prové del grec elegeion, plany, cant funebre) va sorgir al principi del segle VII aC a la Jònia, l'Àsia Menor, i es caracteritzava pel seu metre, el dístic elegíac (1 hexàmetre, 1 pentàmetre). Inclou temàtica diversa:

1. Temes patriòtics i guerrers per exhortar a la lluita: Cal·lí d'Efes (segle VII aC) i Tirteu (segle VII aC), poeta que va viure a Esparta.
2. Temes antiheroics, en valorar més la vida que no pas el codi heroic de l'honor i la fama, dels quals s'ocupa Arquíloc de Paros (segle VII aC).
3. Temes filosòfics per valorar més la saviesa que no pas l'euforia momentània de la victòria esportiva: Xenòfanes de Colofó (segle VI aC).
4. Temes polítics per exhortar els conciutadans: Soló d'Atenes (segles VII-VI aC).
5. Temes amorosos per reflexionar sobre el sentit de l'existència humana: Mimnerm de Colofó (segle VII aC).
6. Temes morals per posar en relleu els perills que dins la ciutat amenacen la vella aristocràcia: Teognis de Megara (segle VI aC).

L'iambe: Es diu que el mot iambe fa referència a la serventa Iambe, que va fer somriure Demèter a Eleusis quan estava entristida pel rapte de la seva filla Persèfone. D'aquí el iambe era un ritme vivaç, apte per a la invectiva i l'atac personal o col·lectiu. Amb aixó, inicialment aquest gènere estava al servei de la sàtira. Entre els autors que conreraren el iambe cal esmentar Arquíloc de Paros (segle VII aC), el qual a més de elegies va compondre invectives contra Beòbule i el seu pare Licambes per haver-li negat la mà de la seva filla, i Semònides d'Amorgos (segle VII aC), que en el seu Catàleg de les dones satiritza la condició femenina comparant cada caràcter femení amb l'animal, segons el qual la divinitat hauria modelat la seva natura. La poesia iàmbica es caracteritzava per usar dos peus: el iambe (peu compost de dues síl·labes, la primera breu i la segona llarga), i el troqueu (peu compost per una síl·laba llarga i una de breu). Hipònax d'Efes.

La lírica monòdica i coral

La lírica o melica, els grecs distingien tres menes de cançons: les d'amor o erotika, les de taula o sympotika i les polítiques o de guerra stasiotika. A la història de la literatura apareixen al final del segle VII aC a l'illa de Lesbos. Dins aquest apartat de la lírica cantada o melica trobem la monòdica, o cantada individualment per una sola veu i de caràcter intimista i personal, de la qual en seran representants:

Alceu de Mitilene: (segle VII aC) fou un aristòcrata que combaté els tirans imposats pels moviments populars, per la qual cosa s'hagué d'exiliar del seu país. Creà el ritme alcaic i exercí una gran influència sobre el poeta hel·lenístic Teòcrit i el gran poeta llatí Horaci. En la seva obra conservada hi trobem cants polítics contra els tirans i cants al vi i a les festes entre camarades.

Safo de Lesbos (monòdica eòlica, segles VII-VI aC): de la qual sabem poca cosa, tret que va passar la major part de la seva vida a Lesbos, llevat del període d'exili a Sicília. Sembla que era l'encarregada de l'educació d'un grup de noies nobles que es dedicaven a la poesia, a la música i a la dansa. En els fragments conservats de la seva obra tracta els temes de l'amor, de la gràcia i la bellesa femenins, l'anàlisi subtil de les oscil·lacions de l'estat d'ànim, etc. Creà l'estrofa denominada sàfica a partir del seu nom. Les seves odes, epitalamis i himnes li donaren una gran popularitat. Per ella, l'homosexualitat femenina és coneguda amb el nom de lesbianisme o amor sàfic.

Anacreont de Teos (monòdica jònica, segle VI aC): fugitiu de la seva ciutat natal per les invasions perses, fou acollit a la cort del tirà Polícrates de Samos i a la d'Hiparc d'Atenes. La seva poesia, escrita en dialecte jònic, tracta sobretot els temes de l'amor i del vi. La seva fama es deu a les Anacreòntiques, un conjunt de poemes de diverses èpoques que imitaren el seu estil i que des de la seva publicació al Renaixement ha estat el model de la poesia dita anacreòntica.

Lírica coral, interpretada per un grup de persones. Lloança als déus o als herois mítics i a celebrar i cantar els gests. Destinada al cant del cor, de la qual en van ser representants:

Alcmà d'Esparta (segle VII aC): escrivia partenis per ser cantats per cors de noies.

Íbic de Règion i Estesícor d'Himera (640-550 aC): és considerat el creador del esquema ternari de la lírica coral, format per estrofa, antistrofa i epode. Malgrat que la seva obra gairebé ha desaparegut, es diu que va haver de calumniar Helena en el primer poema i que va recuperar la visió quan va escriure la famosa Palinòdia, en la qual donava la culpa a Homer de la seva ceguesa.

Simònides de Ceos (556-468 aC): va viure a la cort de diversos tirans i és considerat mestre en la composició de pinicis, trens i epitafis. Malgrat que la seva obra resta gairebé tota perduda, és cèlebre l'epigrama escrit en el monument funerari dels trescents espartans morts a les Termòpiles.

Baquílides de Ceos (415-450 aC): nebot de Simònides, fou acollit a la cort d'Hieró de Siracusa, on competí amb Píndar. Àmpliament coneixem la seva obra gràcies al contingut en els rotlles de papirs adquirits pel British Museum al final del segle XIX.

Píndar de Tebes (522-450 aC): és considerat un dels grans lírics universals. Escriví himnes, peans, ditirambes, prosodies, encomis, partenis, hiporquemes i epinicis. Actualment conservem sencers els epinicis i odes triomfals dedicades als vencedors dels 4 grans certàmens panhel·lènics: Olímpiques, Píticas, Ístmiques i Nemees.