Literatura grega: gèneres dramàtics, etapes i Homer

Gènere dramàtic

El drama vol dir acció; la poesia dramàtica necessita ser representada. A Grècia s'havien conreat quatre tipus de representacions teatrals:

• La tragèdia: arguments seriosos d'aflicció de temàtica mítica. Es caracteritza per la presència de dos o tres actors masculins, per l'existència d'un cor de 15 coreutes amb l'ordre d'un corifeu o cap del cor, per la presència de la música i la dansa i per la utilització de la màscara bruna per als personatges masculins i blanca per als femenins, i pels coturns o sabates de taco. Els tres grans tràgics van tractar els mites del casal de Tebes: Èsquil a Els set contra Tebes, Sòfocles a Èdip rei, Antígona i Èdip a Colonos, i Eurípides a Les fenícies i Les suplicants.
• El drama satíric: peça més curta, es representava després de les tragèdies. La finalitat era fer riure i ensenyar.
• La comèdia: crítica frontal contra alguns ciutadans i la societat contemporània, amb un llenguatge ple d'obscenitats.
  • Comèdia antiga (s. V aC): màxim representant Aristòfanes, amb Lisístrata, Els núvols i La pau.
  • Comèdia mitjana (400-320 aC): tractament de tipus estereotipats, com a conseqüència del pas de la comèdia satírica a una comèdia ja no política. Representant: Aristòfanes amb Plutus.
  • Comèdia nova (a partir del 320 aC): s'ocupava de temes de la vida privada. El representant és Menandre amb El garrepa.
• El mim: escenes picaresques de fort realisme inspirades en la vida quotidiana. Sofró de Siracusa, que al s. V aC, amb la intenció de representar mímicament escenes de la vida privada, va escriure obres en prosa rítmica.

Etapes de la literatura grega

Època obscura

c. 1100-800 aC. Amb l'adaptació de l'alfabet fenici, cap al s. VIII aC, l'escriptura alfabètica permet la fixació per escrit de la literatura grega; fins aleshores la transmissió era oral.

Època arcaica

c. 800-500 aC.

• Creació d'obres èpiques: Homer i Hesíode (representant de l'èpica didàctica).
• Lírica arcaica: composició en vers acompanyada amb la lira, instrument de corda: lírica monòdica, elegia, iambe i inici de la lírica coral.
• Primers prosistes: els filòsofs Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Pitàgores i Xenòfanes.
• Inici de la historiografia: els logògrafs i Hecateu de Milet.
• Primeres formes dramàtiques: Frinic (tragèdia) i Epicarm (comèdia).

Època clàssica

500-323 aC o segle d'or de les lletres gregues:

• Esplendor de la lírica coral: Píndar.
• Esplendor de la historiografia: Heròdot, Tucídides i Xenofont.
• Esplendor de la prosa retòrica: Isòcrates, Lísias, Demòstenes i contemporanis.
• Esplendor de la prosa filosòfica: Plató.
• Esplendor de la prosa científica: Aristòtil i Hipòcrates.
• Esplendor de la tragèdia: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
• Esplendor de la comèdia: Aristòfanes.

Època hel·lenística

323-31 aC o alexandrina.

• Naixement de la filologia i la Biblioteca d'Alexandria. Biblioteca de relats mitològics, d'Apol·lodor.
• Noves recreacions èpiques: Les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes.
• Poesia erudita: Calímac i Teòcrit.
• Historiografia hel·lenística: els cronistes d'Alexandre.
• Prosa geogràfica: Eratòstenes.
• Prosa filosòfica: Teofrast.
• Prosa científica: Euclides i Arquimedes.
• Inicis de la novel·la.
• Comèdia mitjana i nova: Menandre.

Època romana

A partir del s. I aC:

• Formes breus (els epigrames) i antologies poètiques en la lírica: Meleagre de Gadara.
• Historiografia: Polibi i Plutarc.
• Prosa geogràfica: Estrabó.
• Prosa filosòfica: Filó d'Alexandria i Plutarc.
• Prosa retòrica: Llucià.
• Esplendor de la novel·la: Dafnis i Cloe, de Longus de Lesbos.

Èpica

La més antiga s'inicia amb la Ilíada i l'Odissea d'Homer. La Ilíada narra 51 dies del desè any de la guerra de Troia i gira al voltant de la còlera d'Aquil·les, mentre que l'Odissea relata el retorn de l'heroi Odisseu de Troia a Ítaca. Hesíode, representant de l'èpica didàctica, és autor de la Teogonia, que intenta sistematitzar la genealogia divina, i de Les obres i els dies, tot i que també se li atribueix l'Escut d'Hèracles, etc. Calímac, Teòcrit i Apol·loni de Rodes (Les Argonàutiques) són els representants del gènere a l'època hel·lenística.

Homer

Des de l'antiguitat la tradició li atribueix l'autoria de la Ilíada i l'Odissea, així com els 33 himnes, el Margites i la Batracomiomàquia. Sabem d'Homer per la seva elaboració llegendària, ja que no parla mai de si mateix, sinó que la Musa li dona la inspiració i canta per la seva boca. Es diu que era un rapsode cec ambulant i pobre que anava de ciutat en ciutat recitant gestes d'herois.

Existeix la qüestió homèrica, que es qüestiona si Homer va existir o no. Aubignac i l'alemany Wolf creien que no havia existit Homer com a autor de la Ilíada i l'Odissea, que els dos poemes no podien ser escrits pel mateix autor ni ser de la mateixa època, que els poemes no eren obra d'un autor personal i únic, sinó un conglomerat de cants originàriament independents que, després de successives refosses de compiladors anònims, van donar lloc a poemes més extensos. L'escola unitària defensa la unitat d'autor i l'escola analítica nega l'existència d'un autor personal.

Enfront de la monotonia de la Ilíada, més senzilla i rectilínia, l'acció de l'Odissea és més dinàmica i variada, tant pel que fa a l'escenari com a les narracions. A l'Odissea surten elements folklòrics populars i altres elements fantàstics que no trobem a la Ilíada. El comportament dels déus és diferent: a l'Odissea els déus no són tan arbitraris com a la Ilíada, i són més propers als humans.

L'Odissea presenta un món més ampli i variat que el purament aristocràtic de la Ilíada. Els herois de la Ilíada estan disposats a donar la vida pels seus ideals, mentre que el interès d'Odisseu és salvar la seva pròpia vida.

També hi ha crítics que consideren que la Ilíada és una obra de joventut i l'Odissea de maduresa d'un mateix poeta, Homer.

Substituïu o useu com a referència la base educativa dels joves grecs, basada en els poemes homèrics.