La Novel·la i el Teatre Espanyol des de 1939 fins a l'Actualitat

La novel·la des de 1940 fins a 1970

Gairebé no hi ha un moment en el qual la novel·la es decanti per postures socials i compromeses, abandonant les experiències vanguardistes anteriors. Degut a la guerra, els novel·listes escrivien en defensa dels seus ideals: republicans (Sender) o colpistes (Foxá).

Després de la guerra, molts dels escriptors republicans van haver de s'exiliar fora d'Espanya degut al nou règim; això suposarà en ells la nostàlgia i el record d'Espanya com a tema central de les seves obres.

La novel·la dels anys 40

Els novel·listes dels 40 s'enfrontaven a un panorama desolador, degut a l'impossible accés amb les tendències europees, i a models propis. Es desenvolupa així, una novel·la triomfalista, d'exaltació del règim, o justificativa (Gironella).

No obstant això, la publicació en 1941 de La família de Pascual Duarte, de Cela, obre un nou camí a la novel·la espanyola, la narrativa existencial, on els problemes socials i polítics, apareixen com a trascendir de la problemàtica personal dels personatges.

La novel·la dels anys 50

Neix una nova generació de novel·listes que se suma a les anteriors per escriure una novel·la obertament social. Els seus temes principals són els conflictes socials, prefereixen un estil col·loquial, pròxim a la parla quotidiana. Un canvi començat per Cela amb La colmena, passa per 2 etapes:

• 1º: On predomina enfocaments personals pròxims a la novel·la existencial anterior (Jesús Fernández Santos).
• 2º: Amb caràcter social i fins i tot polític (López Salinas). La novel·la més significativa d'aquesta etapa és El Jarama, de Rafael Sánchez Ferlosio.

La novel·la dels anys 60: Novel·la experimental

Per fi els novel·listes s'obren als hallazgos de la narrativa europea. La novel·la es converteix en més experimental, més oberta, i el llenguatge es converteix en més literari. Aquesta nova narrativa comporta transformació en tots els seus elements (tècniques, personatges...). Obres importants com Tiempo de silencio de Luis Martín-Santos. Narrativa espanyola.

Anys 70 fins a l'actualitat

Es transforma en un gener més obert referit a temes, enfocaments i estils. Les generacions anteriors de novel·listes continuen en plena producció, i a ells se'ls uneixen altres nous (Eduardo de Mendoza, Vaz Soto...). La novel·la es desenvolupa en múltiples tendències:

• Novel·la d'intriga: Iniciar per La veritat del cas Savolta, de Eduardo Mendoza.
• Novel·la històrica: Obres com Els solcs cecs d'Alberto Martínez.
• Novel·la metalliterària: On la trama principal és el propi fet narratiu. Obres com Jocs de l'edat tardana (Luis Landero), etc.
• Novel·la realista: Lluna de lobos de Julio Llamazares.
• Novel·la negra: Més actual, destaquen autors com Juan Madrid (Tánger).
• Novel·la curta i conte: Gèneres en auge, autors com Manuel Rivas.
• Novel·la "After pop": Escrita per autors nascuts als 70 que recullen el influx de les noves tecnologies. També se'ls coneix pel nom de "Generació Nocilla", degut als títols del seu principal representant, Agustín Fernández Mallo (Nocilla Experience, Nocilla Dream).

El teatre espanyol des de 1939

El teatre culpa a l'aïllament i la pobresa de la societat de postguerra espanyola. Es divideix en 3 etapes:

Anys 40 i 50

Destaca la continuïtat de les tendències anteriors, com el drama burgès, sense penes sentit crític i defensor dels valors conservadors. Destaquen autors com Calvo Sotelo, Ruiz Iriarte. No obstant això, aun hi intents de renovació del teatre d'humor, Miguel Mihura és un autor pròxim al teatre cercà al absurd, però amb intencionalitat crítica. La seva obra més important és Tres sombreros de copa.

Entre 50 i 65

Neix i es desenvolupa l'anomenada "Generació realista" (Buero Vallejo, Laura Olmo, Alfonso Sastre...). Un grup d'ideologia esquerrana, el qual objectiu era la crítica de la realitat espanyola, a través d'una estètica realista. Un teatre poc innovador des del punt de vista formal, perquè els autors es preocupaven més del contingut i el missatge. Destaquen autors com Sastre i Buero Vallejo (Tragaldabas). Representa un teatre crític però en límits, la qual cosa feia possible la seva representació a l'Espanya de l'època. Sastre, pel contrari, entén el teatre com un mitjà de conscienciació i agitació, que posi en manifest la necessitat d'un canvi social. D'obres, sempre tràgiques destaca Escuadra hacia la muerte.

A partir de 65

Renovació dramàtica i teatral, a la seva vegada es manté la línia més tradicional, basada en la importància dels diàlegs, destaquen autors com Antonio Gala (Anillos para una dama). Aquesta renovació es caracteritza per l'abandó del realisme però, per situar-se cap a fórmules més expressionistes, permetent així, donar més importància als factors teatrals que el propi text. Es desenvolupa en 2 línies:

• 1r Autors individuals: Francisco Nieva, Fernando Arrabal, creador del teatre de pànic, que intenta unir l'absurd amb el cruel.
• 2n Grups independents: On ells creen els espectacles de forma conjunta (TEI, TBNO...). Dins dels grups independents hi ha diversos tipus diferents, segons el propòsit i els seus mitjans: teatre amateur, t. de cambra, t. universitari, t. experimental.