1. Intelectualisme moral (Sòcrates i Plató)

Idea clau: Saber el bé = fer el bé.

Conceptes clau: coneixement del bé, ignorància, saviesa, el bé és universal, ningú fa el mal voluntàriament.

2. Hedonisme (Epicur)

Idea clau: La felicitat és el plaer.

Conceptes clau: plaer, felicitat, evitar el dolor, tranquil·litat, absència de preocupacions, calcular beneficis i perjudicis.

3. Formalisme (Kant)

Idea clau: Actuar segons normes universals.

Conceptes clau: imperatiu categòric, norma universal, deure, actuar per deure, universalitzar, llei moral.

4. Utilitarisme (John Stuart Mill)

Idea clau: El màxim bé per al màxim nombre de persones.

Conceptes clau: utilitat, benefici, major nombre de persones, felicitat general, bé comú.

5. Ètica cristiana

Idea

1. Descartes: El problema del coneixement

Davant l’escepticisme, la raó sola no garanteix la veritat. Cal la necessitat d’un mètode segur, com el de les matemàtiques.

2. Mètode cartesià

Conjunt de regles segures i simples:

1. Regla de l’evidència: només acceptar idees clares i distintes.
   • Idees clares: manifestes a l’esperit.
   • Idees distintes: precises, no confoses.
   • Tipus d’idees: adventícies, factícies, innates.
2. Regla de l’anàlisi: dividir problemes complexos en parts simples.
3. Regla de la síntesi: reconstruir el coneixement des dels elements simples.
4. Regla del recompte: revisar i comprovar el procés completament.

3. Dubte metòdic

• Dubte provisional i conscient per acceptar només allò racionalment segur.
• Universal, voluntari, punt de

Context històric i filosòfic

Descartes viu al segle XVII, en un moment de crisi:

• Guerra dels Trenta Anys
• Conflictes religiosos
• Desconfiança en la tradició i l’autoritat
• Naixement de la ciència moderna

Tot això fa que Descartes busqui una veritat segura, que no depengui de l’opinió ni de la religió.

👉 Vol un coneixement tan segur com el de les matemàtiques.

Objectiu de Descartes

L’objectiu de Descartes és:

• Trobar una veritat indubtable.
• Construir el coneixement sobre una base segura.
• Evitar l’error.

Per això crea un mètode racional, basat en la raó.

El mètode de Descartes

El mètode té quatre regles:

1. Evidència

Només acceptar com a veritat allò que sigui clar i distint, és a dir, que no se'n pugui dubtar.

2. Anàlisi

Dividir els...

Conceptes fonamentals de la filosofia de Descartes

Glossari de terminologia i metafísica

• Ànima: Substància pensant, independent del cos i fàcil de conèixer.
• Argument ontològic: Demostra l'existència de Déu.
• Criteri cartesià: Accepta només el que és clar i distint.
• Claredat: Idea present, manifesta i indubtable per a l'enteniment.
• Distinció: Idea ben delimitada, no confosa amb cap altra.
• Criteris: Regles per eliminar creences falses i assolir la certesa.
• Primer criteri: Desconfiança dels sentits.
• Segon criteri: Dubte entre el somni i la vigília.
• Tercer criteri: Hipòtesi del geni maligne.
• Cercle cartesià: Circularitat entre la veritat de Déu i les idees clares.
• Cogito: Autoconsciència del pensar com a certesa indubtable.
• Corpuscularisme:

La Noció de Substància en la Filosofia Cartesiana

En la filosofia de René Descartes, la realitat queda estructurada a partir de la noció de substància. Una substància és allò que existeix de manera independent i que no necessita cap altra cosa per existir. A partir del seu projecte de fonamentar el coneixement sobre bases absolutament segures, Descartes distingeix tres tipus de substància:

• La res cogitans (substància pensant)
• La res extensa (substància material)
• La res infinita (Déu)

Aquesta triple divisió permet explicar la realitat, el coneixement i la relació entre Déu, l’ésser humà i el món.

Res Cogitans: La Substància Pensant i el Cogito

La res cogitans és la substància pensant i constitueix el nucli de la filosofia cartesiana....

Comparativa entre el pensament de Plató i Descartes

Aquest anàlisi tracta els següents eixos temàtics: estil, metafísica, coneixement, idees, antropologia, psicologia, teologia i finalitat filosòfica.

Estil i obra

Plató compon obres extenses en forma de diàleg, recorrent al mite i la metàfora per explicar-se, mentre que Descartes adopta un model científic per crear un mètode universal segur, reflexionant sobre veritats evidents.

Metafísica

En metafísica, Plató distingeix dos mons: l'intel·ligible (real) i el sensible (còpia imperfecta). Descartes, per la seva banda, distingeix tres substàncies diferenciades: Déu, el jo i el món.

Coneixement

Tots dos rebutgen els sentits com a fonts d'error:

• Plató: Veu el coneixement com a record

🔵 PLATÓ

1. Context històric

Plató, deixeble de Sòcrates i mestre d’Aristòtil, va fundar l’Acadèmia. Va viure en una Atenes en crisi política (sofistes, decadència democràtica). Rebutja el relativisme sofista i defensa la recerca racional del Bé. Escriu en forma de diàleg.

2. Cos i ànima

Dualisme radical:

• Cos: material, mortal, presó de l’ànima.
• Ànima: immaterial, immortal; coneix el món de les idees.

Parts de l’ànima (i virtuts):

1. Racional → saviesa
2. Irascible → fortalesa
3. Concupiscible → temprança

Una persona justa és aquella en què cada part compleix la seva funció.

3. Món de les idees

Realitat dividida en dos mons:

• Intel·ligible: idees eternes, immutables, perfectes. Veritable realitat.
• Sensible: còpies imperfectes,

1. Significat de “filosofia” i el seu origen

Filosofia vol dir amor a la saviesa. El primer a utilitzar aquest terme va ser Pitàgores.

2. Vida i pensament d’Aspàsia de Milet

Aspàsia va ser una dona molt intel·ligent de l'antiga Grècia. Vivia a Atenes, on ensenyava retòrica i pensament crític. Va exercir una gran influència sobre filòsofs i polítics rellevants de l'època.

3. Ratio teòrica vs. ratio pràctica (Kant i Wolff)

• Ratio teòrica: Fa referència al coneixement del món (saber coses).
• Ratio pràctica: Es refereix a com hem d'actuar moralment (fer el bé).

Kant separa clarament coneixement i moral. Wolff també ho fa, tot i que des d'una perspectiva més sistemàtica.

4. Lògica i sofismes

La lògica és la disciplina que estudia...

Ontologia

En ontologia, Aristòtil fa una crítica contundent a la teoria de les idees platòniques. No admet que l'essència d'una cosa estigui separada d'aquesta cosa, perquè considera que aquesta separació només duplica el problema de la realitat. Els conceptes d'imitació o de participació de les idees no són, per a ell, suficients per explicar el món sensible.

Aristòtil també acusa Plató de no explicar adequadament el canvi ni l'esdevenir. Precisament aquests fenòmens —el canvi i l'esdevenir— seran fonamentals en la filosofia aristotèlica, desenvolupada en la seva teoria de l'acte i la potència. Per a Aristòtil, el canvi és el pas de l'ésser en potència a l'ésser en acte.

Malgrat les diferències, tots dos autors coincideixen...

Epistemologia: El coneixement en Aristòtil i Plató

Aristòtil explica el nostre enteniment com la facultat mitjançant la qual abstraiem els principis universals per inducció, és a dir, a partir d'un coneixement particular. Divideix aquest procés en dues parts:

• Enteniment pacient
• Enteniment agent

Aristòtil defineix l'enteniment agent com una entitat separada, immortal i eterna. Un punt de coincidència entre ambdós autors és la creença que en l'ésser humà existeix una part immortal.

Mètodes d'accés al coneixement

Per a Plató, el camí cap al coneixement universal es realitza mitjançant:

• La dialèctica
• La reminiscència
• L'amor

En canvi, per a Aristòtil, per arribar a un coneixement veritable cal partir de l'experiència sensible, on intervé...