Apunts, resums, treballs, exàmens i problemes de Altres llengües estrangeres

Procediments de les llengües

Derivació

Derivació: Consisteix a afegir a l'arrel d'una paraula uns elements, els afixos, per a obtenir noves paraules. Poden ser:

• Prefixos: si van al davant (ex.: desfer).
• Infixos (o insufixos): si es troben al mig (ex.: xicotet).
• Sufixos: si van darrere del lexema (ex.: blancor).

Composició

Composició: Procés per mitjà del qual es combinen dues o més bases lèxiques per formar una paraula composta.

Habilitació

Habilitació: Crea noves paraules, però sovint els elements adquireixen funcions diferents. Ex.: «El dinar s'ha fet». Tipus:

Com a substantiu

1. Verb: berenar
2. Adjectius: dolç
3. Numerals: cinquè
4. Adverbis: demà
5. Pronoms: jo

Com a adjectius

1. Substantius: verd
2. Participis: pesat
3. Adverbis: sona molt fort

Derivació per sufixació

Derivació

El Noucentisme Català

Enric Prat de la Riba

E. P. Riba (1870-1917) - President de la Diputació, fundador de l'IEC (1907), impulsor i primer president de la Mancomunitat. La Nacionalitat Catalana (1906) (exposa projecte polític i cultural), crida a la unitat i la disciplina dels catalans per assumir normes ortogràfiques, crea els Estudis Universitaris Catalans (1903).

Pompeu Fabra

P. Fabra (1868-1948) - Normes ortogràfiques (1913), diccionari ortogràfic (1917), gramàtica catalana (1918), Diccionari general de la llengua catalana (1932), exili a França (1939), publicació de la gramàtica catalana (1956).

Eugeni d'Ors (Xènius)

E. d'Ors, Xènius, Barcelona (1881-1954), principal figura del noucentisme, gran influència, exaltació del present,...

Enric Valor: Gramàtic i Narrador Fonamental

Enric Valor (Castalla, 1911 - València, 2000) és molt conegut com a gramàtic i compilador de rondalles, col·laborant amb els lingüistes més importants del moment (Sanchis Guarner, Moll o Coromines). Va elaborar una de les obres narratives més sòlides en la segona meitat del segle XX.

Va contribuir decididament a la difusió de les Normes de Castelló amb diversos llibres de gramàtica de consulta obligada durant molts anys. La seua vocació, però, fou la de novel·lista, encara que no s'hi dedicà tant com hauria volgut per les circumstàncies de l'època, que el feren ocupar-se d'altres menesters: «salvar-nos els mots, retornar-nos el nom de cada cosa».

Trajectòria Literària i el Cicle

Tècniques Narratives en Textos Literaris

Els textos literaris contenen narració i altres tipus de tècniques que s'hi combinen equilibradament per aconseguir un relat dinàmic, creïble i interessant.

Les tècniques narratives principals que distingim són la narració pròpiament dita, la descripció i el discurs dels personatges.

1. La Narració

La narració pròpiament dita és el relat que el narrador fa dels fets, esdeveniments i accions, així com de les relacions que s'estableixen entre els personatges.

Es distingeixen diferents formes des de l'òptica de les tècniques narratives:

1. L'Episodi Narratiu

   Unitat d'acció situada en un espai i temps delimitats, on succeeixen fets significatius per ells mateixos i en el conjunt de l'acció. Exemple:

La Novel·la Simbolista

L'esforç de l'individu per a triomfar en la seva acció és inútil. Els autors plantegen un itinerari cap a l'ideal, cap a la realitat inventada.

• La mort és una solució feliç com a final.
• Es tendeix més a la prosa poètica.
• Són novel·les desestructurades, amb menys voluntat de fer novel·la.
• Els capítols, generalment, són més independents i l'argument és mínim.
• Tot és creació d'estats d'ànim.
• Tot és simbòlic perquè no hi ha realitat.
• S'utilitza una llengua molt treballada i artificiosa, allunyada de la realitat.

La Novel·la Costumista

Durant el segle XIX, la novel·la costumista tenia unes característiques força determinades:

• És una narrativa que fixa una realitat que està desapareixent. Hi ha una visió

La poesia dels trobadors

La poesia trobadoresca va ser la primera gran expressió literària en una llengua romànica. La història literària distingeix entre els poetes que escrivien en llatí i els trobadors que escrivien en occità. La poesia dels trobadors té les característiques següents:

• És una poesia culta, perquè presenta textos molt elaborats tant des del punt de vista mètric com retòric.
• És una poesia lírica, perquè expressa els sentiments de l'autor pel que fa a l'amor, la mort o la religió.
• És una poesia escrita en llengua occitana.

L'amor cortès

És la temàtica bàsica de la poesia dels trobadors: un sentiment amorós i refinat, com escau a l'ambient de la cort. Els personatges principals són el trobador, la dama i el

Salvador Espriu: Un Escriptor Multifacètic (1913-1985)

Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Dos eixos principals: la recerca de la diversitat (molts gèneres i tècniques compositives) i l'aspiració a la unitat.

Jove Narrador als Anys 30

Llibre en castellà: Israel (recull d'estampes bíbliques). Després va anar a la UB, on va conèixer el poeta Rosselló-Pòrcel.

1932: Laia, novel·la-retaule d'...

Els orígens de la llengua catalana

La llengua catalana es va originar en el llatí vulgar degradat i fragmentat en diverses llengües romàniques. Aquest procés, segurament, va tenir lloc en la llengua oral els segles VII i VIII, de manera gradual i insensible per als parlants que protagonitzaven el canvi. La presència del català en documents escrits no passa dels vestigis als segles XI i XII.

L'amor cortès

La temàtica bàsica de la poesia dels trobadors és l'amor cortès, és a dir, un sentiment amorós refinat com escau a l'ambient de la cort. Els personatges que protagonitzen aquesta fin'amors són: el trobador (anomenat hom, que significa vassall), la dama noble (anomenada midons, que vol dir senyora) i el seu marit (gilos, gelós),...