Apunts, resums, treballs, exàmens i problemes de Filosofia i ètica

Abandonar la racionalitat:

Això ocorre quan no estem disposats a “baixar del burro”, no volem ser convençuts i ens neguem a escoltar arguments que farien trontollar conviccions que considerem irrenunciables.

Eludir la qüestió que es discuteix:

Ocurre quan desviem l’atenció cap a altres focus al nucli del discurs, introduint un altre debat on hi cap l’atac personal o l’apel·lació sentimental.

No acreditar suficientment allò que s’afirma:

Per tal de sostenir una bona argumentació sempre s’ha d’aportar la càrrega de la prova i també raons suficients.

Oblits i confusions:

Aquí entrarien les falles lògiques, les confusions conceptuals i l’oblit d’alternatives possibles.

FAL·LÀCIES FORMALS:

Són aquelles que presenten uns...

Context històric del segle XIX

Durant el segle XIX, es van produir la Primera i la Segona Revolució Industrial, vinculades a un capitalisme financer i industrial cada vegada més fort. Diversos països d’Europa van adoptar el parlamentarisme liberal i la democràcia amb sufragi restringit. Es va estendre el liberalisme econòmic i polític. Es va proposar una versió científica del socialisme, inspirada en el materialisme històric i en l’anàlisi rigorosa del funcionament de l’economia capitalista.

En l’àmbit del pensament, el corrent romàntic va reaccionar contra el racionalisme il·lustrat amb l’afirmació d’una interpretació idealista de la realitat i de la història. Això va impulsar el desenvolupament de l’economia...

Genealogia de la Moral, Part I: La Revolta dels Esclaus

Pregunta 1

En aquest text, Nietzsche descriu un dels aspectes en què es contraposen la moral noble i la moral dels esclaus: la moral noble sorgeix espontàniament, com l'afirmació d'un mateix; en contraposició a això, la moral dels esclaus sorgeix només com a reacció, provocada pel ressentiment envers els nobles.

Pregunta 2

Definició dels termes clau:

• a) «Ressentiment»: Sentiment hostil que es dirigeix envers aquells que hom identifica com a culpables de la pròpia frustració.
• b) «Espontàniament»: Partint d’un mateix, i no com a reacció a les accions dels altres.

Pregunta 3

La moral dels esclaus o del ressentiment és, segons Nietzsche, la moral occidental. És una moral antinatural...

Biografia de David Hume

David Hume va néixer el 7 de maig de 1711 i va morir el 25 d'agost de 1776, a Edimburg. Va estudiar lleis a la Universitat d'Edimburg a partir dels 12 anys. Més tard, entre 1726 i 1734, va estudiar filosofia; a continuació va marxar a França, on va redactar obres, per exemple:

Obres principals

• Un tractat sobre la naturalesa humana (1739)
• An Abstract (1740) — Resum de l'obra
• Assaigs morals i polítics (1741)
• Investigació sobre l'enteniment humà (1748)
• Investigació sobre els principis morals (1751)

Considerem Hume com un dels empiristes britànics més importants; alhora, també va treballar com a diplomàtic, professor d'universitat (encara que no fou acceptat per les seves creences atees) i bibliotecari.

Influències

Crítica a la Teoria de les Idees

Sòcrates busca l’essència dels valors morals i Plató la idea universal de cada objecte. Aristòtil comparteix aquesta visió; és a dir, creu que només hi ha coneixement dels universals.

• Però creu que Plató converteix les essències de Sòcrates en substàncies. Això ho fa quan busca la idea universal i la separa. Per tant, per a Aristòtil, l'única realitat de les idees és ser pensades.
• Aristòtil creu que Plató magnifica el problema de l'explicació del cosmos, ja que per fer-ho, ha d'emprar el món sensible, el de les idees i, a més, la relació entre ells. Crítica al dualisme antropològic.
• Segons Aristòtil, hi ha d'haver idees de coses que són substàncies; per tant, hi ha infinites idees.
• Plató

Comparació: Locke i Hobbes sobre la legitimitat política

Anem a relacionar el pensament de Locke, filòsof modern conegut com «el pare del liberalisme clàssic», amb un altre filòsof empirista: Hobbes, considerat el teòric per excel·lència de l'absolutisme polític. Tot i això, en el seu pensament apareixen conceptes fonamentals del liberalisme com ara el dret de l'individu, la igualtat natural de les persones, el caràcter convencional de l'Estat (que comportarà la posterior distinció entre aquest i la societat civil), la legitimitat representativa i popular del poder polític (en poder ser aquest revocat si no garanteix la protecció dels seus subordinats), etc. Existeix certa afinitat en el pensament de tots dos autors des del...

Nihilisme passiu

El nihilisme passiu

Els valors creats per la cultura fan referència a un món enganyós i, arribat el moment en què es descobrix el pastís, s’acabarà la farsa i es trencarà la il·lusió. La cultura occidental no podrà salvar-se quan la gent enganyada comprenga que els seus logos eren mites. En aquest instant es trobarà buida de sentit, sense meta, sense per què. Ens trobarem en una travessia del desert sense oasi. Subjectes indiferents, apàtics, avorrits, de feble voluntat, sense capacitat creadora, envairan la Terra. Gents que ni fan, ni esperen, ni són; només serveixen per a morir-se i no es moren. Desvaloració dels grans valors tradicionals: tot estarà perdut, tot envait de pessimisme. La societat decadent...

John Locke

Locke tenia un punt de vista epistemològic: deia que la font principal del coneixement són els sentits i negava l'innatisme.

Teoria política: dos tractats sobre el govern civil

• Contractualisme i liberalisme: Locke era contractualista i fomentava el liberalisme polític modern; afirmava que el govern no hauria d'estar assignat per dret diví sinó per un pacte o contracte renovable entre individus (ciutadans i governants) per protegir la vida, la llibertat i la propietat. Aquest pacte es pot trencar si es perd la confiança.
• Monarquia parlamentària: Locke defensava la monarquia parlamentària.

Tractat I

L'estat no és creació de Déu i, per tant, cap rei pot ser absolut per la gràcia de Déu. L'estat és una unió política pactada...

Antropologia i ètica

L'ésser humà

L'ésser humà és un ésser animat, és a dir, té ànima. L'ànima és allò que dóna vida a la matèria o cos i, per això, la seva possessió distingeix els éssers vivents dels inerts. Com Plató, Aristòtil manté una posició dualista, ja que considera que l'ésser humà és un compost d'ànima i cos, de forma i matèria, d'acte i potència.

En contra de la teoria platònica, el dualisme aristotèlic no pretén establir una oposició radical entre cos i ànima. Ànima i cos són complementaris: l'individu és íntegre, i ànima i cos només es poden separar en teoria. L'ànima depèn del cos, tant com la vista depèn de l'ull o el somriure de la boca. L'ànima és el principi vital, és a dir, allò...