Apunts, resums, treballs, exàmens i exercicis de Filosofia i ètica de Batxillerat

El Pensament Presocràtic: Parmènides i Heràclit

Parmènides, conegut per les seves tesis sobre la permanència de la realitat, insistia que només és definible allò que és. Caldria, afirmava, tenir dos cranis per poder pensar que alguna cosa és i no és alhora.

Heràclit, en canvi, insistia en el dinamisme de la realitat. Tanmateix, també deixava constància de la seva convicció que sota els canvis existeix un logos, una raó, un ordre que ens ha de permetre entendre la unitat de procés. És a dir, l'harmonia generada precisament per les tensions.

Tot aquest discurs no acaba de convèncer Parmènides, per al qual la qüestió continua sent que només podem definir allò que és cada cosa. No hi ha cap altra possibilitat de pensament....

Criteris de Veritat

El criteri de veritat ens permet determinar, mitjançant un procediment o un valor, la veracitat d'un enunciat. Podem distingir diferents criteris:

Correspondència entre realitat i pensament

Si el que pensem es correspon amb la comprovació empírica de la realitat, llavors ha de ser cert.

• Aristòtil enumera els elements essencials en l'acte de conèixer: el subjecte, l'objecte i, finalment, la seva representació.
• Tomàs d'Aquino diu que la veritat es deriva d'una relació de correspondència entre l'objecte i la seva representació.
• Ludwig Wittgenstein posa en relleu la importància del llenguatge. Cal comprovar sempre la relació entre el que diem i el que és la realitat objectiva.

Coherència lògica

Entre dos enunciats que...

La revolució d'Einstein i la relativitat

6. Fins a final del segle XIX, les aportacions de Copèrnic, Galileu o Newton es consideraven tan definitives que es creia que els misteris de l'univers havien quedat desvetllats per sempre. Però, entre el 1905 i el 1916, un jove científic alemany, Albert Einstein, va formular la teoria de la relativitat.

La teoria de la relativitat d'Einstein planteja que el temps i l'espai no formen part d'un tot absolut; al contrari, en funció de la situació del subjecte, aquests valors que determinen l'univers poden variar. Afirmava que la velocitat a la qual es desplaça un cos influeix en el temps, que pot anar a diferents velocitats. També va modificar la teoria de la gravetat de Newton i va manifestar el...

Què és la justícia?

D’acord amb la definició generalment acceptada, la justícia consisteix a donar a cada persona allò que li correspon.

Les ètiques de la justícia pretenen trobar una forma adequada per elaborar les normes que regulen la nostra convivència tot respectant el pluralisme de les societats contemporànies.

Les formes de justícia segons Aristòtil

Aristòtil distingeix dues formes de justícia:

• Justícia commutativa: Està associada als intercanvis. Per exemple, quan comprem i venem una cosa és just que rebem alguna cosa amb el mateix valor que donem.
• Justícia distributiva: Està relacionada amb els repartiments. Per exemple, quan hem de distribuir recompenses o càrregues entre diferents persones, allò just és distribuir

Fal·lacies

1. 1. Va canviar de feina.
2. 2. Aquesta xocolata (ad verecundiam): apel·lar a l'autoritat o al respecte cap a una persona per demostrar una conclusió.
3. 3. Si Déu existeix ().
4. 4. Tu que fumes (tu quoque): per rebatre una acusació, s'acusa l'acusador del mateix comportament.
5. 5. No es pot aprovar (ad ignorantiam): afirmar que, si un determinat fet no s'ha demostrat, llavors no pot existir.
6. 6. Si voleu més llibertat (ad populum): recórrer a la suposada opinió general o al sentit comú per acceptar un argument.
7. 7. En el darwinisme (argument circular): per demostrar una conclusió s'utilitza la mateixa conclusió.
8. 8. Si en l'estat (ad baculum): deduir una conclusió recolzant-se només en les conseqüències negatives que implicaria negar-la.

Què és Argumentar? Definició i Propòsit

Què és argumentar? Argumentar és afirmar alguna cosa exposant-ne el fonament, fer públic el nostre pensament als altres per tal de convèncer-los de les nostres (millors) raons.

Argumentació i Persuasió: Diàleg i Refutació

Els arguments que volem estudiar en aquest capítol són l’expressió del raonament persuasiu. La persuasió és la capacitat de produir convenciment en un auditori i s’aplica quan l’assumpte a tractar no és evident i requereix discussió. El més important és que les argumentacions són actes comunicatius que pressuposen una actitud no dogmàtica, oberta al diàleg amb els altres (auditori), i que inclou la possibilitat de la refutació de les tesis pròpies o contràries....

Crítica de Nietzsche a la metafísica i l'ontologia

La raó al servei de la vida: Oposició a Kant

Nietzsche cita sovint, i amb respecte, Kant. Però s’oposa a ell perquè creu que la raó no pot funcionar en el buit, sinó que ha de servir la vida.

L'error fonamental: L'antítesi dels valors

La metafísica tradicional es fonamenta en un error bàsic: la creença en l’antítesi dels valors. Els filòsofs dogmàtics sempre han cregut que les coses de valor suprem tenen un origen propi, que no poden derivar gens d’aquest món efímer i terrenal, sinó que provenen directament de Déu, de «l’altre món». Per justificar una sèrie de valoracions, el filòsof —diu Nietzsche— inventa un món diferent d’aquest que, per tant, té categories...

La Fonamentació de l'Ètica: Què he de fer?

Immanuel Kant proposa en la Crítica de la Raó Pràctica un nou tipus d'ètica, l'ètica formal.

Ètiques Materials vs. Ètica Formal

Les ètiques materials o de continguts es fixen en allò que cal fer, és a dir, enuncien concretament en què consisteix la virtut i quins són els deures i obligacions de l'individu. Les ètiques materials depenen de l'experiència; són empíriques i a posteriori i, per tant, no són universals.

Ètica Material

Qualifica una acció com a bona o dolenta segons la consecució d’un fi universal. És una ètica a posteriori perquè l'experiència indica els mitjans a través dels quals es pot aconseguir un fi. La felicitat està fixada per un criteri.

Exemple: Si vols...

1 Cogito, ergo sum: Penso, per tant existeixo

Descartes s’adona de l’existència d’un coneixement absolutament ferm i segur. No podem dubtar que dubtem, igual que resulta impossible pensar que no pensem. És pot dubtar del «contingut» del pensament, però no del fet mateix del pensament. Descartes deixa ben clar, però, que no es tracta d'una deducció sinó d'un coneixement adquirit per intuïció; intueixo clarament i distintament que hi ha una connexió necessària entre el fet de pensar i el d'existir: mentre penso, existeixo; pensant, sóc.

2 L'evidència com a criteri de veritat

Una primera veritat indubtable: el cogito. Descartes es pregunta quina és la naturalesa d'aquesta proposició, que la fa ser tan fermament segura; i com...